dimecres, 27 de gener del 2016

Pits, pírcings i política

L'article d'aquest mes al Periòdic d'Andorra.

Durant quatre anys de la meva vida vaig tenir l’orgull de ser escollida regidora de la meva ciutat. Llavors tenia 27 anys i el meu aspecte era similar al d’ara, si més no, pel que fa a l’estil de vestir: texans, samarretes, camises, leggings, vestits, mocadors... No tenia, ni tinc, cap vestit jaqueta.

Les últimes setmanes hem pogut llegir a la premsa, majoritàriament catalana, la gran quantitat d’insults i descrèdits cap a dones que es dediquen a la política amb un fort component sexista, gran part lligats al seu aspecte físic o a la seva condició per ser dones, mai per la seva acció política. Aquest és un fet en que, jo directament no m’hi vaig trobar mai, però sí que vaig trobar-me amb gran multitud d’ocasions on el micromasclisme és aplicat amb subtilesa i normalitat. Us n’explicaré un parell.

En una ocasió, vaig ser convidada a la inauguració de les noves instal·lacions d’un organisme de la generalitat, a l’esdeveniment hi havia la presència de la consellera pertinent. Vaig arribar al lloc acompanyada de l’alcalde i del president del Consell Comarcal, cinc metres abans d’arribar a la porta, una noia molt ben vestida, amb una carpeta a les mans em va tocar el braç per darrera i em va preguntar si era una persona en concret, li vaig dir que no. El nom corresponia a la persona responsable de premsa de l’Ajuntament, ella va insistir, però ets algú de premsa o de protocol de l’Ajuntament? I vaig tornar a dir que no, perquè evidentment no ho era. No recordo com anava vestida en aquella ocasió, però segur que era correcta, no devia anar-hi amb xandall, però és clar, una noia jove, amb pírcings a la cara, acompanyada de dos senyors polítics encorbatats, ningú es podia imaginar que fos una regidora responsable de l’àrea corresponent a les instal·lacions que s’estan inaugurant, més aviat feia pinta de ser la noia de premsa.

El 2010 es van convocar eleccions a la Generalitat, i es va fer una prova pilot en set poblacions catalanes on la transferència de dades de participació i escrutini es faria mitjançant un nou sistema telemàtic, i la Seu hi va participar. Ens van convocar a una reunió i una compareixença de premsa amb el Conseller a l’Ajuntament d’una d’aquestes poblacions, vaig ser jo qui va anar-hi en representació de la Seu. Al arribar a l’Ajuntament, vaig dirigir-me al taulell de recepció i vaig dir a la noia: Bon dia, vinc de l’Ajuntament de la Seu, que ens han convocat a la reunió amb el Conseller. La seva resposta va ser: Molt bé, ets de protocol? Qui és EL representant? Evidentment, vaig dir-li que no era de protocol, i que LA representant era jo mateixa. Em va indicar que pugés al primer pis. Un cop allà, em va tornar a succeir el mateix, una altra noia al dir-li que venia de l’Ajuntament de la Seu em va dir, ets premsa? No, no sóc premsa, sóc regidora! En menys d’un minut, dues vegades!


El que més em molesta d’això, és que a sobre, les interlocutores eren dones i cap passava del 45 anys. Dones joves que tenen interioritzada una imatge estereotipada que vincula política i poder amb una aparença concreta lligada segurament a uns testicles i una corbata. O si més no, no la vincula amb pits i pírcings.