Camp de refugiats de Mihatovici. Bòsnia. |
L'article de març del Periòdic d'Andorra.
D’adolescent vaig llegir, com
molts de vosaltres, el Diari de l’Anne Frank. El relat en primera persona d’una
noieta alemanya i jueva durant la segona guerra mundial. Ella i la seva
família, fugint del nazisme es veuen obligats a marxar cap a Holanda i viure-hi
amagats. L’Anne explica quin és el dia a dia de viure d’aquesta aberrant
manera, si és que se’n pot dir vida.
Uns anys després, no gaires, vaig
saber que existia el Diari de l’Zlata, un relat similar a l’anterior, i de fet
inspirat en l’Anne Frank. Aquest cop Zlata Filipovic narrava de primera mà la
guerra dels Balcans des de Sarajevo, i també el vaig llegir.
Bastants anys després, el 2008
vaig trepitjar per primera vegada terra balcànica, diferents indrets de Bòsnia,
inclòs un camp de refugiats. Sí, refugiats encara, el 2008 i el 2016 també.
Refugiats supervivents de la matança de Srebrenica. Quan vaig arribar feia 13
anys que havia acabat una guerra que jo recordava haver vist per la televisió. Van
ser els anys en que ens vam acostumar a dinar tranquil·lament veient caure
obusos i míssils. Primer va ser la guerra del golf, després la dels Balcans i a
partir d’aquí, la indiferència. Ens hem vacunat, som gairebé immunes a les
imatges de violència i agressivitat que veiem a diari a les notícies durant els
àpats i no només les de les guerres.
Fa mesos que arrosseguem el drama
de l’exili de les famílies sirianes. Famílies que fugen d’una guerra, la
definiria com una cruel guerra, però clar, quina no ho és? I ara què? Seguim
dinant i sopant acostumats a les explicacions de periodistes dels telenotícies
i enviats especials. I ara què? Ens indignem per uns segons, potser per uns
minuts, però continuem amb el nostre dia a dia. Donant-los l’esquena, girant la
mirada, tancant fronteres i buscant solucions a hipotètiques amenaces del què
podria passar, és a dir, posant la bena abans de la ferida, no fos cas!
Bòsnia el 2008, i encara ara,
seguia i segueix minada, i les restes de metralla i edificis en runa són per
arreu. Enguany farà 21 anys que va acabar la guerra, cosa que no vol dir que hi
hagi pau, una fi de la guerra amb uns acords signats a Dayton que han conduit a
una segregació ètnica, lluny de l’anhelada convivència multicultural. I per
què? Doncs perquè els vam donar l’esquera, perquè els vam oblidar, i ara què? Ho
tornarem a fer? Ho tornem a fer.
Desconec si en aquests moment hi
ha algun nen o nena escrivint el diari de la seva experiència durant l’exili
sirià, segur que sí, i espero veure’l publicat en un temps, però de mentre, si
us plau, no caiguem en l’oblit altra vegada!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada