Vaig amb retard. L'article de maig a El periòdic d'Andorra i Viure als Pirineus.
No seré jo qui posarà en dubte i
entraré en la polèmica de moda de que si existeix o no existeix el TDAH, no sóc
psicòloga ni psiquiatra i per tant no hi entenc suficient, però sí que porto
força anys treballant amb infants i n’he tingut de tota mena: tranquils,
nerviosos, moguts, diagnosticats i no diagnosticats, medicats i no medicats,
compresos i no tan compresos. M’és igual a mi el diagnòstic i el tractament, he
procurat i procuro sempre adaptar la situació a la realitat de l’infant.
Llegia fa uns dies una notícia
referent a que a partir d’ara no seran els metges del CAP qui diagnosticaran
aquest trastorn, i vaig sorprendre’m bastant. No en tinc ni idea de fins on
arriben les funcions exactes d’un pediatre o metge de capçalera, ni en quin
moment cal derivar a un especialista, per jo donava per fet que aquest
diagnòstic corresponia fer-lo als professionals especialitzats de la salut
mental, igual que un oftalmòleg em fa la valoració de les meves diòptries,
il·lusa de mi!
La notícia explicava que tal
decisió pretén provar si hi ha una reducció en el nombre de persones
diagnosticades (solem parlar d’infants i cal dir que també hi ha adults). Vol
dir doncs això que hi ha probablement un nombre significatiu de diagnosticats i
potser medicats erròniament? Bé, tota rectificació és bona si és per millorar!
Com ja he dit, no posaré en dubte
l’existència del trastorn però sí que sovint se m’ha plantejat el dubte d’una
possible diagnosticació una mica a la lleugera. Un tret característic que defineix
la societat actual és la manca de paciència i una excessiva obsessió per la
immediatesa, i penso que, potser aquest elevat augment els darrers anys en la
diagnosi pugui venir influenciat també per aquest nou ritme de vida al que ens
hem anat traslladant, així que Keep calm and TDAH!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada