 |
| Foto de Luca Rossato. Creative Commons |
Un seguit d’atemptats han tingut
lloc en el que portem d’any arreu del territori espanyol. Els assassins actuen
de la forma anomenada “llop solitari” per la qual no se’ls podria relacionar, a
priori, amb cap grup criminal organitzat. Els executors empren diversos
mètodes per a les seves actuacions, tant l’arma blanca o de foc, com la
combustió o l’asfixia, entre altres. Es creu que els fets poden no haver
finalitzat i s’esperen múltiples atacs en les properes dates. Les víctimes són
triades de forma arbitrària sense distinció per nivell social, cultural,
econòmic o d’origen.
Aquesta és una NO-notícia que,
tot i que els fets són reals i de gran gravetat, mai encapçalarà cap portada de
diari.
És així senyors i senyores, cada
any moren aquesta quantitat de dones víctimes de violència masclista, la
majoria a mans de les seves parelles o ex-parelles, però no, aquests fets no
són considerats terrorisme. Aquests fets són percebuts ja com un fet gairebé
normalitzat per la majoria de la població. No perquè no els importin aquestes
dones, sinó possiblement perquè a poca gent els toca de prop i la reminiscència
de l’adolescent valor de la heroïcitat (a mi això no em passarà) topa amb l’empatia
necessària que cal per lluitar contra aquesta xacra. Bé, potser no és que
estigui normalitzat més aviat deu ser que és més fàcil mirar cap a un altre
cantó, i, on és ara aquella valentia adolescent?
Portem un parell de dies amb
informació a tota hora sobre els atemptats a París. Vull avançar i que quedi
clar el meu respecte i condol a les famílies de les víctimes i condemnar
profundament qualsevol forma de violència, aquí, a París o a Beirut. Però és
que jornades com les d’aquest cap de setmana em fan comprovar una vegada més
que hi ha ciutadans de primera i de segona, i que hi ha gent més important que
altra, i malauradament els que pitjor ho passen no solen sortir a les portades
dels diaris. Sí, és cert, setmanes enrere totes les portades parlaven dels
refugiats sirians i països del voltant, però perquè ho feien? Potser perquè ara
la problemàtica arriba a Europa? Fa anys que aquesta gent viuen una guerra crua
i sagnant i llavors a ningú interessava, simplement perquè eren lluny.
Deia abans que girar la mirada
davant d’un assassinat o d’un acte de violència masclista sol ser bastant
habitual per aquest sentiment de “a mi això no em passarà” o bé, “això al meu
entorn no passa”, només vull que reflexioneu una mica en el vostre entorn?
Vosaltres i qualsevol persona sou incapaços de posar-vos al 100% dins de la
intimitat de les persones, hi ha desenes, centenars i fins i tot milers de
dones que pateixen situacions de violència i que ni ens podem imaginar qui són.
De totes les classes socials, econòmiques, culturals, amb una vida social,
laboral i personal totalment normalitzada i realment imprevisible que es trobin
en aquesta situació. Perquè és una violència que es viu en silenci, una
violència que anul·la, una violència que avergonyeix, una violència que
aconsegueix fer-te sentir culpable, una violència que passa sovint desapercebuda
al nostre entorn amb subtilesa, però no per això deixa d’existir.
I sí, els assassinats repetits de
dones són una forma de terrorisme, perquè causa terror, però potser no el
suficient perquè els senyors i senyores que manen tinguin el valor d’arremangar-se
i fer realment polítiques efectives i tolerància zero enfront aquests fets. Per
què no hi ha una concentració de rebuig als peus dels ajuntaments cada vegada
que mor una dona? Massa feina, seria massa sovint, potser? Pel cost econòmic no
serà, no? Possiblement ens hi acostumaríem massa aviat i a la tercera o quarta molts
ja pensarien “ufff... una altra vegada, jo aquesta em quedo a casa”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada