Sí, ja sé que això sempre ha
existit, però de fa un temps cap a aquí que ho tolero cada vegada menys.
Llevar-me al matí i, sigui quin sigui el canal informatiu que decideixi obrir,
no hi tarda a sortir un entorn de violència. Guerres, refugiats, assassinats,
pintades nazis, dones mortes, verbalitzacions insultants entre personatges
polítics, i tantes altres situacions.
Surto al carrer i, al travessar
una plaça plena d’adolescents estudiants que fan el descans, no falten els insults
entre uns i altres, les crítiques cap als demés o fins i tot alguna confidència
entre amigues sobre com les tracta la seva parella.
A la tarda la plaça és plena de
canalla, i tampoc hi falten baralles per qüestions tan simples com de qui és la
pilota, o si vull o no que tu juguis amb nosaltres.
Miro al meu entorn més immediat,
i m’adono que també m’arriben agressions directes a mi. I què acabes fent?,
doncs dues coses, o bé una cuirassa que algun dia acaba petant de lo plena que
està, o bé retornes els atacs immediatament. Cap de les dues solucions em
satisfà, no vull contribuir a generar més violència i agressivitat al meu
entorn, però ignorar-ho es fa cada cop més difícil.
No vull ignorar la violència,
vull canviar coses i vull que aquesta s’acabi, o si més no, que es redueixi, és
necessari, cal que sigui immediat, és urgent! No ens n’adonem de lo
influenciats que estem per aquest fet, i el més fàcil torna a ser, altra
vegada, girar la cara i no implicar-nos en realitzar canvis. Són tantes les
vegades que he reflexionat sobre la societat que som i en la que ens estem
convertint. La meva vessant professional m’ho fa fer tot sovint, i penso també
que no som prou conscients que som nosaltres mateixos qui generem aquests
entorns. Les situacions macro també
comencen per un entorn micro.
Fa uns dies, una amiga em va dir
que quan ens passa una cosa dolenta, estem tristos, enfadats, i pensant-hi molt
temps, el necessari per a cadascú, però en canvi, que de les coses bones de
seguida ens n’oblidem, i penso que té tota la raó. Vivim en una societat on hi
ha un cert tabú a expressar emotivitat per les coses bones, la gratitud,
l’alegria, l’eufòria i tants altres sentiments duren molt poc, i en canvi en les
emocions negatives ens hi repengem durant temps. Pensem-hi una mica tots
plegats i procurem potenciar i allargar les situacions bones que té la vida,
potser així contribuirem a oblidar-nos d’enveges i negativitat i a crear un
entorn més afable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada