No ens podem cansar de votar

Article del mes de juny al Periòdic d'Andorra. 

Aquestes eleccions espanyoles són les quartes a les que som convocats en tot just un any. Al maig del 2015 municipals, al setembre catalanes, al desembre espanyoles i ara de nou, espanyoles. Evidentment, això comporta un estat d’esgotament comprensible en la població. Per una banda, perquè aquesta coincidència no ha estat casual, dos dels comicis han estat avançats i això és mostra d’inestabilitat governamental, i això encara ens agrada menys, ja que denota o bé una incapacitat dels polítics de tirar endavant i gestionar correctament el govern que se’ls ha encomanat o bé, i encara pitjor, la impossibilitat de posar-se d’acord segons la representació que se’ls ha assignat, com és el cas de les eleccions ara convocades.

Aquests dies són freqüents els comentaris en converses de l’estil “no aniré a votar, ja ho he fet prou!” o bé “estic fart/a d’anar a votar i que no serveixi de res!”. No, gent, no! Això no pot ser! No ens podem permetre la comoditat de no anar a votar, cal fer l’esforç que calgui i anar-hi. Ja hi ha, i hi ha hagut, suficient gent al món i a la història a qui se’ls ha impedit exercir el dret a vot. Això que sembla un tòpic bonic i repetit, no és només això, parem-nos a pensar-hi. No fa pas tant que els nostres pares i padrins no podien votar. No fa tant temps que les dones arreu no podien votar, i va ser la lluita de les sufragistes la que va aconseguir que poguéssim fer-ho. Creieu que a elles els va fer mandra? Creieu que estaven cansats de votar qui vivia, o viu encara, en una dictadura?

No ens agraden les campanyes electorals, d’acord. Els pobles i ciutats queden embrutats per pancartes, cartells, banderoles que lluny d’informar, sovint el que fan és enlletgir convençudament l’entorn. No ens agrada que a ràdio i televisió ens interrompin puntualment amb falques i espots electorals, estic convençuda que la majoria de gent ni se’ls escolta. No ens agrada que gran part dels informatius vagin dedicats exclusivament a campanya electoral, ometent altres notícies que possiblement sigui d’interès més general. I encara ens agrada menys que aquests informatius no puguin emetre’s segons criteris periodístics i vagin marcats pels blocs electorals, segons la representació de cada partit. Totalment injust, poc ètic i impedeix l’exercici professional. Puc estar d’acord en tot això, i segurament amb molts altres motius que podríeu exposar-me, però no per això hem de deixar que la nostra veu l’ocupi algú altre.

Els que som demòcrates, allà on hi ha una urna i hem d’emetre un vot. Per coherència, per responsabilitat, per respecte amb qui no pot, per dir-hi la nostra del què calgui i on calgui. Anem a votar!

Desenganyem-nos, la monogàmia no ens agrada!

Article de maig al Periòdic d'Andorra

Sí, si voleu podeu escandalitzar-vos, però és així. No he cregut mai en la monogàmia, no crec que com a éssers racionals estiguem genèticament programats per a tal. No confondre amb l’amor, aquí sí que crec que es pot estimar per sempre. Potser podríem parlar d’una monogàmia temporal, però no per a tota la vida, i ni tan sols per a llargues temporades. Complaure el nostre curiós instint, no s’aconsegueix amb l’exclusivitat sexual, per això, perquè aquest és curiós, perquè necessitem varietat, moviment, diversitat i no mirar sempre el mateix capítol del nostre serial preferit. Som éssers socials, i com a tals necessitem relacionar-nos amb l’entorn des de totes les perspectives, i la sexual és una que sovint oblidem i volem fer creure que deixem tancada només a la intimitat de la parella.

Hi ha un elevat nombre de parelles les quals el seu trencament és degut a la infidelitat, i és que hi ha, per tant, un encara més elevat nombre de parelles que un o ambdós membres és infidel. Així doncs, acceptem-ho, és tan sols un costum social i sortir-se del que es considera socialment correcte esdevé un tabú, un engany, una barrabassada...

Estic convençuda que si les parelles acordessin mútuament tenir el dret de tenir altres relacions sexuals s’evitarien gran nombre de trencaments. Crec que les parelles es poden estimar moltíssim, però això no treu que els pertinents membres se sentin atrets per tenir sexe amb altri, i això, dins d’un marc de sinceritat i confiança, hauria de ser el més natural. De fet, natural i sà emocionalment parlant, ens evitaríem enganys, mentides, traïcions i frustracions

La majoria de vosaltres estareu possiblement pensant ara mateix, que això no és així, que vosaltres estimeu molt a la vostra parella i mai faríeu això, o encara més, potser esteu pensant que la vostra parella no us faria mai això, però desenganyeu-vos, penseu-hi una mica i valoreu si aquest tipus de relació és realment volguda, o imposada culturalment per costums gairebé ancestrals. Penseu-hi una mica més i penseu si la vostra vida sexual és plenament satisfactòria o és tan sol acceptada, m’ho passo prou bé i ja vaig fent...

No puc amb tanta violència.

L'article d'abril del Periòdic d'Andorra.

Sí, ja sé que això sempre ha existit, però de fa un temps cap a aquí que ho tolero cada vegada menys. Llevar-me al matí i, sigui quin sigui el canal informatiu que decideixi obrir, no hi tarda a sortir un entorn de violència. Guerres, refugiats, assassinats, pintades nazis, dones mortes, verbalitzacions insultants entre personatges polítics, i tantes altres situacions.

Surto al carrer i, al travessar una plaça plena d’adolescents estudiants que fan el descans, no falten els insults entre uns i altres, les crítiques cap als demés o fins i tot alguna confidència entre amigues sobre com les tracta la seva parella.

A la tarda la plaça és plena de canalla, i tampoc hi falten baralles per qüestions tan simples com de qui és la pilota, o si vull o no que tu juguis amb nosaltres.

Miro al meu entorn més immediat, i m’adono que també m’arriben agressions directes a mi. I què acabes fent?, doncs dues coses, o bé una cuirassa que algun dia acaba petant de lo plena que està, o bé retornes els atacs immediatament. Cap de les dues solucions em satisfà, no vull contribuir a generar més violència i agressivitat al meu entorn, però ignorar-ho es fa cada cop més difícil.

No vull ignorar la violència, vull canviar coses i vull que aquesta s’acabi, o si més no, que es redueixi, és necessari, cal que sigui immediat, és urgent! No ens n’adonem de lo influenciats que estem per aquest fet, i el més fàcil torna a ser, altra vegada, girar la cara i no implicar-nos en realitzar canvis. Són tantes les vegades que he reflexionat sobre la societat que som i en la que ens estem convertint. La meva vessant professional m’ho fa fer tot sovint, i penso també que no som prou conscients que som nosaltres mateixos qui generem aquests entorns. Les situacions  macro també comencen per un entorn micro.

Fa uns dies, una amiga em va dir que quan ens passa una cosa dolenta, estem tristos, enfadats, i pensant-hi molt temps, el necessari per a cadascú, però en canvi, que de les coses bones de seguida ens n’oblidem, i penso que té tota la raó. Vivim en una societat on hi ha un cert tabú a expressar emotivitat per les coses bones, la gratitud, l’alegria, l’eufòria i tants altres sentiments duren molt poc, i en canvi en les emocions negatives ens hi repengem durant temps. Pensem-hi una mica tots plegats i procurem potenciar i allargar les situacions bones que té la vida, potser així contribuirem a oblidar-nos d’enveges i negativitat i a crear un entorn més afable. 

L’Anne Frank, l’Zlata Filipovic i ara...?

Camp de refugiats de Mihatovici. Bòsnia.

L'article de març del Periòdic d'Andorra.

D’adolescent vaig llegir, com molts de vosaltres, el Diari de l’Anne Frank. El relat en primera persona d’una noieta alemanya i jueva durant la segona guerra mundial. Ella i la seva família, fugint del nazisme es veuen obligats a marxar cap a Holanda i viure-hi amagats. L’Anne explica quin és el dia a dia de viure d’aquesta aberrant manera, si és que se’n pot dir vida.

Uns anys després, no gaires, vaig saber que existia el Diari de l’Zlata, un relat similar a l’anterior, i de fet inspirat en l’Anne Frank. Aquest cop Zlata Filipovic narrava de primera mà la guerra dels Balcans des de Sarajevo, i també el vaig llegir.

Bastants anys després, el 2008 vaig trepitjar per primera vegada terra balcànica, diferents indrets de Bòsnia, inclòs un camp de refugiats. Sí, refugiats encara, el 2008 i el 2016 també. Refugiats supervivents de la matança de Srebrenica. Quan vaig arribar feia 13 anys que havia acabat una guerra que jo recordava haver vist per la televisió. Van ser els anys en que ens vam acostumar a dinar tranquil·lament veient caure obusos i míssils. Primer va ser la guerra del golf, després la dels Balcans i a partir d’aquí, la indiferència. Ens hem vacunat, som gairebé immunes a les imatges de violència i agressivitat que veiem a diari a les notícies durant els àpats i no només les de les guerres.

Fa mesos que arrosseguem el drama de l’exili de les famílies sirianes. Famílies que fugen d’una guerra, la definiria com una cruel guerra, però clar, quina no ho és? I ara què? Seguim dinant i sopant acostumats a les explicacions de periodistes dels telenotícies i enviats especials. I ara què? Ens indignem per uns segons, potser per uns minuts, però continuem amb el nostre dia a dia. Donant-los l’esquena, girant la mirada, tancant fronteres i buscant solucions a hipotètiques amenaces del què podria passar, és a dir, posant la bena abans de la ferida, no fos cas!

Bòsnia el 2008, i encara ara, seguia i segueix minada, i les restes de metralla i edificis en runa són per arreu. Enguany farà 21 anys que va acabar la guerra, cosa que no vol dir que hi hagi pau, una fi de la guerra amb uns acords signats a Dayton que han conduit a una segregació ètnica, lluny de l’anhelada convivència multicultural. I per què? Doncs perquè els vam donar l’esquera, perquè els vam oblidar, i ara què? Ho tornarem a fer? Ho tornem a fer.

Desconec si en aquests moment hi ha algun nen o nena escrivint el diari de la seva experiència durant l’exili sirià, segur que sí, i espero veure’l publicat en un temps, però de mentre, si us plau, no caiguem en l’oblit altra vegada!

Pits, pírcings i política

L'article d'aquest mes al Periòdic d'Andorra.

Durant quatre anys de la meva vida vaig tenir l’orgull de ser escollida regidora de la meva ciutat. Llavors tenia 27 anys i el meu aspecte era similar al d’ara, si més no, pel que fa a l’estil de vestir: texans, samarretes, camises, leggings, vestits, mocadors... No tenia, ni tinc, cap vestit jaqueta.

Les últimes setmanes hem pogut llegir a la premsa, majoritàriament catalana, la gran quantitat d’insults i descrèdits cap a dones que es dediquen a la política amb un fort component sexista, gran part lligats al seu aspecte físic o a la seva condició per ser dones, mai per la seva acció política. Aquest és un fet en que, jo directament no m’hi vaig trobar mai, però sí que vaig trobar-me amb gran multitud d’ocasions on el micromasclisme és aplicat amb subtilesa i normalitat. Us n’explicaré un parell.

En una ocasió, vaig ser convidada a la inauguració de les noves instal·lacions d’un organisme de la generalitat, a l’esdeveniment hi havia la presència de la consellera pertinent. Vaig arribar al lloc acompanyada de l’alcalde i del president del Consell Comarcal, cinc metres abans d’arribar a la porta, una noia molt ben vestida, amb una carpeta a les mans em va tocar el braç per darrera i em va preguntar si era una persona en concret, li vaig dir que no. El nom corresponia a la persona responsable de premsa de l’Ajuntament, ella va insistir, però ets algú de premsa o de protocol de l’Ajuntament? I vaig tornar a dir que no, perquè evidentment no ho era. No recordo com anava vestida en aquella ocasió, però segur que era correcta, no devia anar-hi amb xandall, però és clar, una noia jove, amb pírcings a la cara, acompanyada de dos senyors polítics encorbatats, ningú es podia imaginar que fos una regidora responsable de l’àrea corresponent a les instal·lacions que s’estan inaugurant, més aviat feia pinta de ser la noia de premsa.

El 2010 es van convocar eleccions a la Generalitat, i es va fer una prova pilot en set poblacions catalanes on la transferència de dades de participació i escrutini es faria mitjançant un nou sistema telemàtic, i la Seu hi va participar. Ens van convocar a una reunió i una compareixença de premsa amb el Conseller a l’Ajuntament d’una d’aquestes poblacions, vaig ser jo qui va anar-hi en representació de la Seu. Al arribar a l’Ajuntament, vaig dirigir-me al taulell de recepció i vaig dir a la noia: Bon dia, vinc de l’Ajuntament de la Seu, que ens han convocat a la reunió amb el Conseller. La seva resposta va ser: Molt bé, ets de protocol? Qui és EL representant? Evidentment, vaig dir-li que no era de protocol, i que LA representant era jo mateixa. Em va indicar que pugés al primer pis. Un cop allà, em va tornar a succeir el mateix, una altra noia al dir-li que venia de l’Ajuntament de la Seu em va dir, ets premsa? No, no sóc premsa, sóc regidora! En menys d’un minut, dues vegades!

El que més em molesta d’això, és que a sobre, les interlocutores eren dones i cap passava del 45 anys. Dones joves que tenen interioritzada una imatge estereotipada que vincula política i poder amb una aparença concreta lligada segurament a uns testicles i una corbata. O si més no, no la vincula amb pits i pírcings.