dimecres, 8 de gener de 2014

I quan tot sembla ser per última vegada...

Abans de tot he de dir que aquest post (si tot va bé) es publicarà mentre estigui volant direcció a Bolívia. El tuit i la publicació al facebook també ha estat programada.

Sempre he estat persona que he valorat molt la importància de les coses petites. Prefereixo les coses vivencials a les materials i luxoses.Aquests últims dies he estat plena de sentiments i sensacions que recorren el meu cos fent un batibull indescriptible, i han estat petites-grans coses.

Una de les coses que més m'ha costat és poder entendre que cada vegada que feia una cosa no tenia perquè ser la darrera. Marxo, sí, però tornaré, i tot això d'aquí seguirà sent força semblant al què és a dia d'avui. Tot i això, amant dels detalls i les menudeses, he volgut experimentar cada "última vegada" de forma especial, i d'aquesta manera hi ha hagut un munt de coses que recordaré de forma particular. No són grans coses, ja us he dit que que prefereixo les petites, però realment per mi han estat excepcionals. L'última volta amb cotxe, l'última vista de la Seu de nit des de Castellciutat, l'última tapa de braves del plana, l'últim volt pel mercat, l'últim cop que tanques la porta de casa... i sobretot l'última abraçada i els últims petons.

En dos hores marxo de la Seu, i sé que em deixo gent per a acomidar-me, però no he pogut arribar a tothom. He de dir també que hi ha hagut gent a qui m'he vist incapaç d'anar a abraçar de nou i acomiadar-me, des d'aquí disculpeu-me.

He tingut també en aquests dies un munt de sorpreses, regals de gent molt i molt especial, sopars sorpresa de comiat, trucades i missatges de gent que no m'ho esperava i fins i tot, gent simplement coneguda, que m'ha parat pel carrer per felicitar-me per la nova aventura.

Deixo aquí moltes coses reservades, i dic reservades perquè penso tornar a buscar-les i continuar gaudint-les, la meva és una marxa només temporal, i vindré a recuperar-vos! Sí, ara us personalitzo, perquè tots i totes vosaltres ja sabeu qui sou i sabeu a qui em refereixo. 

Divendres vaig tenir una gran sorpresa, i és que els meus amics i amigues (els millors que hi pot haver, està clar) em van enredar i em van preparar un sopar sorpresa. Fins ara, havia estat jo una de les que sempre estava al mig de l'organització de sorpreses i celebracions. Que si comiats, que si bodes, que si festes d'aniversari... i aquest cop em va tocar a mi ser la protagonista. Em va encantar, de veritat! No sospitava ni m'esperava res, i sentir i veure que un munt de gent s'ha unit i organitzat per passar una estona al teu costat és de debò fantàstic!

Doncs res, que comença l'aventura d'aquí una horeta i mitja. Al vespre volo cap a Madrid i d'allà ja durant tota la nit rumb a Bolívia, demà cap a les 11:30h (hora d'aquí) estaré aterrant a Santa Cruz si tot va bé, i per mi començarà un nou dia i una nova vida.

A Santa Cruz m'hi trobaré una història magnífica, la qual encaro amb moltes ganes i entusiasme, una història que de ben segur em farà aprendre de valent i també una història en la que espero aportar-hi també moltíssim. Com bé sabeu ho aniré explicant, i aprofito també per demanar-vos que m'ajudeu a tirar endavant aquesta aventura que segur que serà dura, sobretot en els primers dies, així que envieu-me força! Algú que molt bé em coneix ja s'ha avançat, i em va regalar aquestes pedres per què em trasmetin força i energia quan ho necessiti. I així serà, les tindré sempre ben a la vora.







Publica un comentari a l'entrada