- Aix... D’acord mare! Ja hi vaig...! Quin avorriment! Cada tarda la mateixa història: arriba de l’escola, berena i puja cap a l’habitació a fer els deures. La mare és tan pesada! A mi m’agrada jugar, i no pas fer deures. Sóc un nen, i els nens juguen!
- Albert! – crida de fons la mare – Fes el favor de començar a fer els deures i deixar de remugar, que et sento des d’aquí baix!
- Ups! Però, que parlava en veu alta? Aix... potser té raó la senyoreta Laura quan em diu que sóc un xerrapetes i em distrec massa, però es que em fa tanta mandra fer els deures.
- Albeeeeeeeeeeert! Que t’he dit que callis i a fer els deures!
L’Albert té 8 anys, és un nen com tants n’hi ha, però tothom del seu voltant se n’encarrega de recordar-li constantment que es distreu amb massa facilitat. Això de fet, no li molesta massa, pensa sovint, “si em distrec potser és per que no m’interessa prou el que m’expliques, és més divertit imaginar’s-ho tot diferent”.
Seu al seu escriptori, treu l’agenda de l’escola i mira els deures que ha de fer. Buff.... Li toca matemàtiques i no han estat mai el seu fort. Mandreja mentre treu la llibreta i, gairebé sense adonar-se’n, a poc a poc s’ha col·locat en el que per ell és la posició més còmoda que hi ha. Es subjecta el cap amb el palmell de la mà, esclafant-se la galta amb la mà esquerra, a la dreta el llapis que no tardarà massa a rosegar amb les dents. A poc a poc li va caient el cap enrera, i ja hi som... ja torna a fer el badoc!
- No tinc ganes de multiplicar, no m’agrada, és tan difícil!
- Escolta, mira, ja està bé, eh! – sent una veu que el parla i no sap d’on ve –
- Eps, és a mi? Qui parla, on ets? No és pas la veu de la mare.
- No, no sóc la mare, sóc jo, més a prop! I n’estic més que fart de tu. Cada matí la mateixa història, cada tarda “sant tornem-hi”, es que ja està bé!!!
- Aix... Però qui em parla, què passa... ?! L’Albert s’alça de la cadira d’una revolada i esvalotat comença a mirar arreu de l’habitació. No saps què passa, no entén res i comença a espantar-se una mica.
- Sóc jo, sóc jo, mira a la teva mà dreta.
- A la meva mà dreta...? No hi tinc pas res! Sense adonar-se’n ha deixat anar a terra el llapis que fins fa uns moments rosegava badant a la cadira.
- Aaaahhh!!! Patam! I ara a sobre de cap a terra! Si és que... Sóc jo, el llapis, i n’estic ben fart que només facis que rosegar-me el cap!!!
- El llapis? El cap? Rosegar? Fart? Ai que dec tenir febre! Mare... No puc fer els deures estic malalt!!!!
- No tens febre, no, sóc aquí i de debò! Va plega’m de terra, seiem i xerrem una estoneta, que t’explicaré un secret.
L’Albert plegà el llapis de terra, amb molt de compte, tremolós i una mica espantat. No entenia què passava, però de seguida va pensar, que això seria divertit. Va canviar la cara amb un gran somriure, es mossegà el llavi amb les dents i els ulls se li ompliren d'aquella brillantor de la il·lusió.
- Un secret! – va pensar- El meu llapis m’explicarà un secret, això no pot ser més que emocionantíssim!
I dit i fet, Albert i llapis, llapis i Albert van seure sobre el llit i el llapis començà a parlar:
-
- I tant que sí! Ara mateix! Però... Com és que m’hi convides, pensava que estaves enfadat amb mi perquè no feia més que rosegar-te el cap!
- Home, doncs sí, és cert, una mica potser sí, però també he vist que ets un nen amb molta imaginació i això és una bona cosa.
- A l’escola i a casa sempre em diuen que em distrec massa i sóc un badoc. – explicà l’Albert amb veu moixa.
N’Olovka va estar estona parlant amb l’Albert, li va explicar com era el seu país. Era un país petit però molt bonic, amb unes muntanyes altíssimes plenes de boscos preciosos. Eren unes muntanyes molt riques en minerals i de tant en tant s’enduien alguns sorpresa, com el cas de les mines de Bisano, on el carbó és màgic, tot i que no tothom ho sap. Tots els objectes que es construeixen amb aquell carbó tenen propietats màgiques, però s’han de mantenir en secret fins que cadascú troba el moment adient i la persona més adequada per treure el secret a la llum. N’Olovka l’havia trobat, i esperava que a partir d’ara poguessin córrer junts força aventures, en tenia moltes ganes! L’Albert tan sols havia de dibuixar aquell paisatge on volia anar a parar!
- A veure Albert, on t’agradaria que viatgéssim?
- Mmmmm... Doncs no ho sé, a veure deixa’m pensar. Ja ho tinc! Vull anar a casa teva, al teu país!
- Uix... A Bisano? És que, saps què passa? Fa uns anys uns senyors dolents es van voler emportar les nostres coses, nosaltres ens vam voler defensar i vam estar un temps en guerra. Des d’aleshores el país ja no és tan bonic: hi ha cases destruïdes, hi ha gent ferida pel carrer, i tot sembla molt brut.
- M’és igual, jo vull veure casa teva i vull conèixer els nens de Bisano!
I així va ser que , l’Albert agafà el llapis per l’extrem i començà a dibuixar tot allò que n’Olovka li descrivia. Unes muntanyes molt altes, uns rius molt llargs i clars amb aigua ben gelada, un sol molt lluent, gent anant a treballar feliç i contenta i infants jugant al carrer saltant i rient. De cop i volta el llapis li digué:
- Ara has de concentrar-te molt i començar a comptar fins a deu.
- Un, dos, tres, quatre... - L’Albert no recordava haver estat pas mai tant atent com en aquell moment i tot just abans de cridar el cinc, pluf! Sense adonar-se’n, es va trobar enmig d’un riu sense saber què hi feia, ni com hi havia anat a parar, al voltant, tot de gent mirant-se’l esparverats, ningú sabia com havia arribat allà, de cop i volta havia aparegut. El primer que va fer fou mirar on era en Olavka, el portava sobre l’orella, bon lloc per veure món, va pensar. De sobte, sentí la veu d’una nena que el cridava:
- Ei, tu, ep! Corre, vine, surt del riu que et constiparàs! Com hi has anat a parar aquí?
- Uix... És una llarga història i no te la creuries, tant se val!
- Molt em sembla que sí que me la creuria, però bé, és igual, com et dius? Jo sóc l’Aila.
- Sóc l’Albert i sóc aquí de visita, perquè... sóc a Bisano, oi que sí?
- Sí, sí, ets a Bisano, a un dels indrets més màgics i fabulosos del món.
L’Albert, sense dubtar-ho ni un moment, va demanar-li a l’Aila si el voldria acompanyar a fer una visita pel poble i els seus voltants, i l’Aila acceptà encantada.
Van començar a caminar, i l’Aila li explicava tot el que anaven trobant.
- Mira! Veus? Això és la perruqueria de Bisano, aquí hi treballa el pare de’n Nedim, talla molt bé els cabells, ens deixa a totes sempre precioses! Més enllà tenim la botiga del poble, no sempre hi ha de tot, només hi trobem el que hi ha a cada moment, la botiga és molt petita i la iaia Nana és qui la regenta, un cop per setmana va fins a la ciutat i amb la furgoneta del seu fill transporten els aliments fins aquí.
- És molt maco tot això però... també és una mica estrany... No sé per què, però trobo que és un poble diferent.
- Més enllà trobem l’escola, aquí és on vaig jo i tots els altres infants de Bisano cada dia.
- Escolta Aila, tinc una pregunta, Com és que totes les cases són igual? Totes tenen la mateixa mida, el mateix color, i de dins també semblen totes idèntiques.
- Bisano és preciós, que no t’agrada??? – S’enfadà l’Aila.
- Sí, sí, que m’agrada però, no ho sé, és curiós, el trobo una mica estrany ja t’ho he dit abans.
- Es que Bisano és un camp de refugiats.
- Un camp de refugiats? Què vol dir això?
- Fa uns anys el nostre poble va entrar en guerra i els homes dolents de les muntanyes van destruir les nostres cases. Molta gent va morir, i d’altres van quedar ferits per sempre. Des de llavors és molt difícil trobar feina, i qui en troba sempre és lluny i mal pagada. Quan va acabar la guerra uns senyors molt importants van decidir construir aquestes cases fins que poguéssim tornar a la nostra. D’això ja en fa una bona colla d’anys, però encara no hi hem tornat. Aquí vivim amb els pocs aliments que tenim i amb l’aigua que anem a buscar a la font. Procurem no faltar a escola per aprendre molt i el dia de demà, els que ara som petits potser podrem millorar Bisano. A tu t’agrada anar a l’escola?
L’Albert tenia uns ulls oberts com plats mentre s’escoltava l’Aila. No sabia ni entenia el significat del que volia dir passar una guerra. Ell cada matí es queixa quan s’ha de llevar per anar a escola i, en canvi l’Aila, frisa cada dia per anar-hi!
De cop i volta mentre pensava en tot el que li explicava l’Aila va sentir una veu.
- Albert! Però encara no has començat a fer els deures??? Aix... No sé pas què en farem de tu, no hi ha manera!
Era la mare, que l’havia tornat a enxampar badant, sense fer els deures i col·locat en el que per ell és la posició més còmoda que hi ha, subjectant-se el cap amb el palmell de la mà, esclafant-se la galta amb la mà esquerra, i a la dreta el llapis que mai més no tornarà a rosegar.
- Sí, ja va mare, et prometo que ara sí, a partir d’ara faré els deures, estaré atent i aprendré molt a l’escola... Jo també vull canviar el món. Ho vull i sé que puc! Quina sort tinc de tenir una mare tant pesada!
