¿Què s’ha de fer amb Bòsnia?

Article publicat a El Periòdic el 02/09/2009

El Govern, format en clau nacionalista, és incapaç de portar l’Estat cap a les institucions europees

BOBAN Minic*

Escric perplex, sabent que més d’un lector, només al veure el titular, dirà: «Ah, Bòsnia una altra vegada». L’opinió pública, igual que els polítics occidentals, estan cansats del país balcànic. Els bosnians, també. Bòsnia, com a Estat i com a idea, s’està morint. Admeto que les restes del meu patriotisme a vegades s’imposaven al rigor periodístic. Per això sempre defensava Bòsnia i acusava el món, indiferent i injust, i pensant que el simple fet d’entrar a la Unió Europea faria la màgia, convertiria el país en allò que, en el passat, ja era: un exemple de convivència, un país pròsper, un Estat de dret.
Atacava els ambigus polítics europeus que van admetre a les seves files Eslovènia (que va iniciar la desaparició de l’antiga Iugoslàvia), van invitar Croàcia (amb un bon bagatge de culpa i crims) i van prometre a Sèrbia (de la seva culpa ja no cal ni parlar-ne) el règim de lliure circulació de les persones.

En l’antesala de la mateixa mesura ja hi ha Macedònia i Montenegro, així que, a partir de l’1 de gener vinent, els ciutadans de tots aquests països viatjaran per Europa sense visat. Tots, excepte els ciutadans de Bòsnia, la verdadera víctima de la tragèdia balcànica. Em semblava injust, fins que l’ambaixador dels Estats Units a Sarajevo, Charles English; l’alt representant de la comunitat internacional, Valentin Inzko, i el comissari de la Unió Europea per a l’ampliació, Olli Renn, ens van explicar que l’admissió a Europa no es fa per premiar les víctimes o castigar els botxins, sinó segons el simple principi de si el país en qüestió funciona o no. I Bòsnia, sincerament, no funciona.
«¿Què s’ha de fer amb Bòsnia?», es pregunta Charles Crawford, exambaixador britànic a Sarajevo. The Independent pensa que Bòsnia «s’està descomponent». William Hague, el ministre d’Exteriors al Govern a l’ombra dels tories, considera que Bòsnia «llisca cap a la seva desaparició i cap a una nova guerra». Z. Dizdarevic, el comentarista de l’Oslobodjenje, veu senyals de la preparació dels serbobosnians per a la guerra definitiva. Sonja Biserko, directora de Human Right Watch de Belgrad, afirma que Sèrbia i els serbobosnians treballen junts en l’obstaculització de l’Estat bosnià, esperant que els cansats polítics europeus es rendeixin i «regalin» la República Srpska (República Sèrbia) a Sèrbia, com a compensació per la pèrdua de Kosovo. (Aquests dies Biserko és l’enemic públic número u del règim i l’objectiu dels despietats atacs i insults). The Washington Post matisa: «Els vells odis i les divisions conquisten novament Bòsnia». I afegeix: «L’economia està trencada, el 40% dels ciutadans no tenen feina».

Patrice C. McMahon, de la Universitat de Nebraska, i el seu homòleg del College Mount Holyoke, Jon Western, en una extensa anàlisi diuen el següent: «Per primera vegada des del tractat de Dayton, que va posar fi al sagnant conflicte, la gent de Bòsnia pensa en les noves guerres». I afegeixen: «Fins a 14.000 milions de dòlars ha invertit la comunitat internacional per millorar el funcionament del país». Comptant-ho per càpita, la reconstrucció d’Alemanya o el Japó, després de la segona guerra mundial, va sortir molt més barata. ¿On són avui Alemanya i el Japó? ¿On són els diners? ¿On és Bòsnia?

POT SER que part de la resposta estigui en una experiència personal: al juny vaig anar a l’Ambaixada de Bòsnia a Madrid per renovar el passaport. Em van prometre enviar-me el nou document en un parell de mesos. Després de tres mesos em van avisar que no podien fer-hi res, perquè el Govern, per pressió de la Unió Europea, i sense fer els més mínims preparatius, va decidir canviar els vells pels nous passaports biomètrics. El Ministeri d’Exteriors, diuen, designarà i equiparà les cinc ciutats europees on es podran fer els tràmits.
Es veu que als espanyols ens tocarà Brussel·les, a 1.500 quilòmetres de Barcelona. No ens van explicar com es pot arribar a Bèlgica i tornar a Espanya sense passaport, imprescindible per poder pujar a l’avió. Una noia bosniana de València, per no tenir aquest document, va perdre la beca del Govern britànic que li concedia per acabar el doctorat. Al capdavall, ella i la majoria dels afectats estan considerant el fet de demanar la nacionalitat del país on resideixen. Però per sol·licitar-ho necessiten passaport. Mentrestant, els nacionalistes en el poder a Bòsnia no s’immuten; els estrangers, igual: no són els seus votants.

És obvi que Hague, The Washington Post i els altres tenen raó: Bòsnia no funciona. El Govern del país, format en clau nacionalista, és incapaç de portar l’Estat fins a les integracions europees. Encara que, com a protectorat, amb alt representant i les seves ingerències de governador, Bòsnia tampoc pot entrar a la Unió Europea. Els polítics europeus estan d’acord que sense ell i les institucions internacionals, el país tornaria al caos. Sembla que, malgrat les aparences, els estrangers són els únics que treballen i desitgen un bon futur per al país.
Postdata. - Ronald E. Howkins, de l’ambaixada nord-americana a Sarajevo, va escriure en un diari local: «Quan un americà perd l’esperança, aixeca la mirada cap a la Lluna i sap que ja hi va ser allà. Que això sigui un exemple per a Bòsnia». Em temo que els bosnians, abans d’aixecar la mirada cap a la Lluna, han de mirar per on trepitgen. Els camins són plens de mines a punt d’explotar.

*Periodista

De l'RBE o com Chacón es va intentar un Ministerio

El dos de gener de 2008 entrava en vigor un nou ajut impulsat pel govern de Rodríguez Zapatero, la Renda Bàsica d’Emancipació (RBE). És un ajut que adjudica el Ministerio de Vivienda, l’objectiu del qual és promoure i facilitar l’emancipació dels joves a través d’un ajut econòmic. Les condicions ens agraden: disposar d’una font regular d’ingressos que no superin els 22.000€ bruts anuals, un contracte d’arrendament, un mínim de 6 mesos de vida laboral o bé de durada prevista, i nacionalitat d’algun dels estats membres de la Unió Europea, o bé residència legal i permanent a Espanya. Fins aquí tot correcte, hi estem d’acord, que diria aquell!
Després d’una bona campanya de difusió, i mesos sentint-ne parlar, però sense cap mica d’informació, resulta que el dia 30 de desembre (diumenge), rebem a l’Oficina de la Borsa Jove d’Habitatge, un correu electrònic molt extens i més espès que el brou de Nadal que preníem uns dies abans, amb les indicacions a seguir per tal de tramitar els ajuts. Resultat? El dia 2 de gener un allau de gent preguntant per l’ajut i nosaltres sense poder oferir la resposta que voldríem, no disposem de suficient informació. No volem fer errades en una cosa en què s’hi juguen tants diners i en depèn l'emancipació de tant jovent. Fent un esforç tècnic impressionant ens posem al dia, i durant tot el mes de gener acceptem i registrem sol·licituds tot i que ens és impossible tramitar-les: el departament de Medi Ambient i Habitatge no ens ha facilitat encara l'aplicatiu a través del qual poder tramitar els ajuts. No fou fins a finals de febrer que vam tenir-hi accés; portàvem, per tant, dos mesos de retard en la tramitació. Però aquí no acaba tot, resulta que a través d'aquest aplicatiu tan sols podíem tramitar aquells ajuts que feien el pagament a través de transferència bancària, no així els que ho feien per càrrec a compte com és el cas de la majoria de contractes de lloguer, sobretot si estan gestionats a través de gestories.
Estem així durant 4 mesos, ja som a l'abril! Quatre mesos i de per mig unes eleccions, eleccions amb la pertinent campanya i on a tort i a dret es propugna la gran tasca que el Ministerio de Vivienda realitza en bé i pro de l'emancipació dels joves.
Des d'aquelles dates i durant tot el primer any de funcionament, cada dues o tres setmanes, hem anat rebent correus electrònics actualitzant informació, canvis en la documentació a aportar, modificació dels processos de gestió i provocant en les tècniques pertinents neguit i inseguretat per no saber la data de caducitat de la informació donada ja que constantment es tornava a modificar.
Pel que fa als sol·licitants, suposadament un cop registrada la sol·licitud tan sols han d'esperar resposta a través de correu postal en un termini màxim de dos mesos. Aquest termini s'han arribat a multiplicar per tres, quatre, cinc, i sis vegades. Un cop han rebut la confirmació d'adjudicació de l'ajut tan sols manca donar ordre a l'entitat bancària i en un parell de mesos començaran a cobrar. Cobrar??? De moment qui cobra és la propietat de l'immoble!!! Hi ha qui després d'un any i mig encara no ha vist ni un euro del “senyor Ministerio” .
Si es dóna el cas que durant el període d’espera de rebre la carta, els joves han modificat alguna dada de la sol·licitud inicial (com bé pot ser un canvi de feina, de domicili, o de forma de pagament) és llavors quan, a través d'una instància, ho han de comunicar a les oficines locals i tornar a iniciar el temps d'espera per rebre la nova acceptació.
En definitiva, més d'un any i mig després de l'entrada en funcionament de l'ajut, 44.000 joves catalans encara no han cobrat. Joves que en alguns casos s'han vist obligats a tornar a casa de la família. Joves a qui se'ls ha truncat el seu procés d'emancipació. Joves a qui la senyora Chacón els posà la mel als llavis prometent-los 210€ al mes durant quatre anys per fer front a les despeses de lloguer d'un habitatge.
Per acabar-ho d’adobar, des de fa uns mesos han tingut el sant valor de posar al seu web un apartat d’incidències de l'RBE, però sempre en el supòsit que sigui una errada o modificació del sol·licitant, enlloc hi ha un enllaç on resoldre la manca de comunicació que vostès, senyores i senyors Ministerio estan tenint, tant amb els seus sol·licitants, com amb els adjudicataris, com amb els tècnics de les oficines locals que els estan gestionant els seus ajuts. I és que, senyora Chacón, no es pot jugar amb 210€ al mes, no podem jugar a permutar vots per ajuts. No haguessin pogut treure l’ajut uns mesos o bé unes setmanes més tard, quan ho tinguessin tot llest i preparat? Quan logísticament hagués estat tot més clar i no fer ballar el cap a milers de persones que o bé sol·liciten, o bé tramiten l’RBE? Ah, no, és clar, el 9 de març era massa a prop!

El llapis de la imaginació

- Aix... D’acord mare! Ja hi vaig...! Quin avorriment! Cada tarda la mateixa història: arriba de l’escola, berena i puja cap a l’habitació a fer els deures. La mare és tan pesada! A mi m’agrada jugar, i no pas fer deures. Sóc un nen, i els nens juguen!

- Albert! – crida de fons la mare – Fes el favor de començar a fer els deures i deixar de remugar, que et sento des d’aquí baix!

- Ups! Però, que parlava en veu alta? Aix... potser té raó la senyoreta Laura quan em diu que sóc un xerrapetes i em distrec massa, però es que em fa tanta mandra fer els deures.

- Albeeeeeeeeeeert! Que t’he dit que callis i a fer els deures!

L’Albert té 8 anys, és un nen com tants n’hi ha, però tothom del seu voltant se n’encarrega de recordar-li constantment que es distreu amb massa facilitat. Això de fet, no li molesta massa, pensa sovint, “si em distrec potser és per que no m’interessa prou el que m’expliques, és més divertit imaginar’s-ho tot diferent”.

Seu al seu escriptori, treu l’agenda de l’escola i mira els deures que ha de fer. Buff.... Li toca matemàtiques i no han estat mai el seu fort. Mandreja mentre treu la llibreta i, gairebé sense adonar-se’n, a poc a poc s’ha col·locat en el que per ell és la posició més còmoda que hi ha. Es subjecta el cap amb el palmell de la mà, esclafant-se la galta amb la mà esquerra, a la dreta el llapis que no tardarà massa a rosegar amb les dents. A poc a poc li va caient el cap enrera, i ja hi som... ja torna a fer el badoc!

- No tinc ganes de multiplicar, no m’agrada, és tan difícil!

- Escolta, mira, ja està bé, eh! – sent una veu que el parla i no sap d’on ve –

- Eps, és a mi? Qui parla, on ets? No és pas la veu de la mare.

- No, no sóc la mare, sóc jo, més a prop! I n’estic més que fart de tu. Cada matí la mateixa història, cada tarda “sant tornem-hi”, es que ja està bé!!!

- Aix... Però qui em parla, què passa... ?! L’Albert s’alça de la cadira d’una revolada i esvalotat comença a mirar arreu de l’habitació. No saps què passa, no entén res i comença a espantar-se una mica.

- Sóc jo, sóc jo, mira a la teva mà dreta.

- A la meva mà dreta...? No hi tinc pas res! Sense adonar-se’n ha deixat anar a terra el llapis que fins fa uns moments rosegava badant a la cadira.

- Aaaahhh!!! Patam! I ara a sobre de cap a terra! Si és que... Sóc jo, el llapis, i n’estic ben fart que només facis que rosegar-me el cap!!!

- El llapis? El cap? Rosegar? Fart? Ai que dec tenir febre! Mare... No puc fer els deures estic malalt!!!!

- No tens febre, no, sóc aquí i de debò! Va plega’m de terra, seiem i xerrem una estoneta, que t’explicaré un secret.

L’Albert plegà el llapis de terra, amb molt de compte, tremolós i una mica espantat. No entenia què passava, però de seguida va pensar, que això seria divertit. Va canviar la cara amb un gran somriure, es mossegà el llavi amb les dents i els ulls se li ompliren d'aquella brillantor de la il·lusió.

- Un secret! – va pensar- El meu llapis m’explicarà un secret, això no pot ser més que emocionantíssim!

I dit i fet, Albert i llapis, llapis i Albert van seure sobre el llit i el llapis començà a parlar:

- Em dic Olovka i el meu carbó és especial. Està extret de les mines de Bisano, a un petit país molt llunyà. Saps? Sóc màgic, gràcies al meu carbó puc fer-te viatjar. Vols que ho provem?

- I tant que sí! Ara mateix! Però... Com és que m’hi convides, pensava que estaves enfadat amb mi perquè no feia més que rosegar-te el cap!

- Home, doncs sí, és cert, una mica potser sí, però també he vist que ets un nen amb molta imaginació i això és una bona cosa.

- A l’escola i a casa sempre em diuen que em distrec massa i sóc un badoc. – explicà l’Albert amb veu moixa.

N’Olovka va estar estona parlant amb l’Albert, li va explicar com era el seu país. Era un país petit però molt bonic, amb unes muntanyes altíssimes plenes de boscos preciosos. Eren unes muntanyes molt riques en minerals i de tant en tant s’enduien alguns sorpresa, com el cas de les mines de Bisano, on el carbó és màgic, tot i que no tothom ho sap. Tots els objectes que es construeixen amb aquell carbó tenen propietats màgiques, però s’han de mantenir en secret fins que cadascú troba el moment adient i la persona més adequada per treure el secret a la llum. N’Olovka l’havia trobat, i esperava que a partir d’ara poguessin córrer junts força aventures, en tenia moltes ganes! L’Albert tan sols havia de dibuixar aquell paisatge on volia anar a parar!

- A veure Albert, on t’agradaria que viatgéssim?

- Mmmmm... Doncs no ho sé, a veure deixa’m pensar. Ja ho tinc! Vull anar a casa teva, al teu país!

- Uix... A Bisano? És que, saps què passa? Fa uns anys uns senyors dolents es van voler emportar les nostres coses, nosaltres ens vam voler defensar i vam estar un temps en guerra. Des d’aleshores el país ja no és tan bonic: hi ha cases destruïdes, hi ha gent ferida pel carrer, i tot sembla molt brut.

- M’és igual, jo vull veure casa teva i vull conèixer els nens de Bisano!

I així va ser que , l’Albert agafà el llapis per l’extrem i començà a dibuixar tot allò que n’Olovka li descrivia. Unes muntanyes molt altes, uns rius molt llargs i clars amb aigua ben gelada, un sol molt lluent, gent anant a treballar feliç i contenta i infants jugant al carrer saltant i rient. De cop i volta el llapis li digué:

- Ara has de concentrar-te molt i començar a comptar fins a deu.

- Un, dos, tres, quatre... - L’Albert no recordava haver estat pas mai tant atent com en aquell moment i tot just abans de cridar el cinc, pluf! Sense adonar-se’n, es va trobar enmig d’un riu sense saber què hi feia, ni com hi havia anat a parar, al voltant, tot de gent mirant-se’l esparverats, ningú sabia com havia arribat allà, de cop i volta havia aparegut. El primer que va fer fou mirar on era en Olavka, el portava sobre l’orella, bon lloc per veure món, va pensar. De sobte, sentí la veu d’una nena que el cridava:

- Ei, tu, ep! Corre, vine, surt del riu que et constiparàs! Com hi has anat a parar aquí?

- Uix... És una llarga història i no te la creuries, tant se val!

- Molt em sembla que sí que me la creuria, però bé, és igual, com et dius? Jo sóc l’Aila.

- Sóc l’Albert i sóc aquí de visita, perquè... sóc a Bisano, oi que sí?

- Sí, sí, ets a Bisano, a un dels indrets més màgics i fabulosos del món.

L’Albert, sense dubtar-ho ni un moment, va demanar-li a l’Aila si el voldria acompanyar a fer una visita pel poble i els seus voltants, i l’Aila acceptà encantada.

Van començar a caminar, i l’Aila li explicava tot el que anaven trobant.

- Mira! Veus? Això és la perruqueria de Bisano, aquí hi treballa el pare de’n Nedim, talla molt bé els cabells, ens deixa a totes sempre precioses! Més enllà tenim la botiga del poble, no sempre hi ha de tot, només hi trobem el que hi ha a cada moment, la botiga és molt petita i la iaia Nana és qui la regenta, un cop per setmana va fins a la ciutat i amb la furgoneta del seu fill transporten els aliments fins aquí.

- És molt maco tot això però... també és una mica estrany... No sé per què, però trobo que és un poble diferent.

- Més enllà trobem l’escola, aquí és on vaig jo i tots els altres infants de Bisano cada dia.

- Escolta Aila, tinc una pregunta, Com és que totes les cases són igual? Totes tenen la mateixa mida, el mateix color, i de dins també semblen totes idèntiques.

- Bisano és preciós, que no t’agrada??? – S’enfadà l’Aila.

- Sí, sí, que m’agrada però, no ho sé, és curiós, el trobo una mica estrany ja t’ho he dit abans.

- Es que Bisano és un camp de refugiats.

- Un camp de refugiats? Què vol dir això?

- Fa uns anys el nostre poble va entrar en guerra i els homes dolents de les muntanyes van destruir les nostres cases. Molta gent va morir, i d’altres van quedar ferits per sempre. Des de llavors és molt difícil trobar feina, i qui en troba sempre és lluny i mal pagada. Quan va acabar la guerra uns senyors molt importants van decidir construir aquestes cases fins que poguéssim tornar a la nostra. D’això ja en fa una bona colla d’anys, però encara no hi hem tornat. Aquí vivim amb els pocs aliments que tenim i amb l’aigua que anem a buscar a la font. Procurem no faltar a escola per aprendre molt i el dia de demà, els que ara som petits potser podrem millorar Bisano. A tu t’agrada anar a l’escola?

L’Albert tenia uns ulls oberts com plats mentre s’escoltava l’Aila. No sabia ni entenia el significat del que volia dir passar una guerra. Ell cada matí es queixa quan s’ha de llevar per anar a escola i, en canvi l’Aila, frisa cada dia per anar-hi!

De cop i volta mentre pensava en tot el que li explicava l’Aila va sentir una veu.

- Albert! Però encara no has començat a fer els deures??? Aix... No sé pas què en farem de tu, no hi ha manera!

Era la mare, que l’havia tornat a enxampar badant, sense fer els deures i col·locat en el que per ell és la posició més còmoda que hi ha, subjectant-se el cap amb el palmell de la mà, esclafant-se la galta amb la mà esquerra, i a la dreta el llapis que mai més no tornarà a rosegar.

- Sí, ja va mare, et prometo que ara sí, a partir d’ara faré els deures, estaré atent i aprendré molt a l’escola... Jo també vull canviar el món. Ho vull i sé que puc! Quina sort tinc de tenir una mare tant pesada!

Pròxima estació, Europa!

Jo JunqUEras. Yes we CAT!

Cançó Jo JunqUEras

Manu Guix al Palau de la Música i en LSC

Dijous passat aprofitant que era a Barcelona, vam decidir amb el Miquel anar a veure en Manu Guix al Palau de la Música. Era la primera vegada que assistia al Palau, i la veritat es que la experiència va ser sensacional. Ens vam despertar tard per comprar les entrades i, com deia el Miquel, ens va tocar seure a Rússia, però bé, la veritat es que vam gaudir molt del concert. Les versions de l' "Onze Llachs" van ser d'una qualitat excepcional. L'entorn del Palau afavoreix a fruir de la vetllada de l'ordre del 120%, no tan sols per la seva acústica que està clar que és un equipament amb especial cura cap a aquest àmbit, sinó també per l'entorn físic del que t'envolta. En una paraula, és preciós. A l'arribar ens vam trobar amb una sorpresa afegida, el concert era interpretat amb Llengua de Signes Catalana. Suposo que la meva especial sensibilització cap aquest tema em va fer disfrutar encara més de l'experiència. Les dues interprets, no es limitaven tan sols a "traduir" el text de les cançons, sinó que aprofitaven també per transmetre a través del llenguatge corporal totes les sensacions amb les que ens embolcalla la música, melodia, el ritme i la lletra de les cançons. Doncs res, que vaig sortir del Palau molt satisfeta, disfrutant de bona música, d'un entorn magnífic, i d'una nova aposta cultural pel col.lectiu de deficients auditius de catalunya. Endavant amb propostes com aquesta.

Festival del mil.leni- Manu Guix