Vagi a l’avançada que no conec
suficientment els detalls del cas i, segurament, em podria estalviar aquest
article. Però aquestes línies no són més que una opinió, totalment personal i
subjectiva.
Sabran alguns lectors que la meva
professió és l’educació social, i com a educadora social, la meva feina es basa
principalment, en oferir segones, terceres, quartes i les oportunitats que
calguin per millorar la situació de les persones.
Fetes aquestes dues prèvies,
entro directament en matèria. Aquesta darrera setmana he vist en diversos
mitjans de comunicació cert alarmisme degut a que un infant era retornat a la
seva mare biològica després de 4 anys d’estar amb una família d’acollida en
procés preadoptiu. La mare biològica es va quedar embarassada amb catorze anys
estant ella institucionalitzada en un centre d’acollida. En aquell moment,
algú, els professionals amb el rigor que els pertoca, van decidir que el millor
per ambdós infants era que el nadó fos acollit per una família d’acollida. No
entraré a valorar tal decisió, confio en la professionalitat de les persones
encarregades d’avaluar-ho. Tornem a la situació actual, al llarg d’aquests
quatre anys, la mare biològica ha crescut, s’ha desenvolupat, ha madurat i ha
canviat com ho fem totes les persones dia a dia en la nostra vida. Vull posar
èmfasi en que segurament HA CANVIAT, recordem que no era més que una nena/jove
adolescent, i és ara, quatre anys després i durant aquests quatre anys, que haurà
hagut de demostrar que està capacitada per educar, tenir cura i fer-se càrrec
de l’infant.
Vull creure que el procés ha anat
així, de fet n’estic bastant convençuda, la mare haurà hagut de sotmetre’s a un
seguiment acurat per part dels Serveis Socials i altres serveis d’atenció i
protecció a la infància, per tal d’optar a que se li doni una segona
oportunitat. O potser és la primera, perquè amb catorze anys, poc o gens va
poder decidir. Si les diferents institucions implicades en la resolució del cas
decideixen que la jove és vàlida per exercir de mare i que el nen es
desenvolupi en un entorn de protecció, per què no pot optar aquesta senyora a
recuperar allò que és seu i que en el seu dia es va trobar immersa en una
situació de maternitat que en aquell moment no podia ser capaç d’afrontar.
Per què ens costa tant oferir
noves oportunitats a la gent? Per què María José no té dret a compartir la
resta de la seva vida amb el seu fill, i en Joan amb la seva mare? Tingueu clar
que aquests seran sotmesos a un especial seguiment per part dels serveis social
que en garantiran el bon desenvolupament, la cura i un entorn afavoridor i de
protecció per al menor. Per què som una societat tan dura on sembla no estar
permès equivocar-se, quan una de les millor maneres d’aprendre és a través de
l’assaig-error? Per què entenem el fracàs com a desastre, enlloc d’una nova
oportunitat per millorar?
Evidentment no m’oblido de la
família acollidora i els durs moments que estan passant, però cal recordar que
són això: una família acollidora, amb caràcter temporal i possibilitat de
retorn de l’infant al nucli biològic. Caldrà que aquests pares, perquè també
són els pares, disposin d’un bon acompanyament en el procés de dol i
desvinculació del seu fill.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada