dilluns, 28 de gener de 2008

I A MADRID QUÈ SE’NS HA PERDUT?



Article d'opinió Jordi Ausàs

Darrerament s’han fet sentir algunes veus de secto
rs catalanistes que argumentant i defensant el vot en blanc a les properes eleccions espanyoles del 9 de març, propicien una desmobilització en el camp del catalanisme sobiranista. Francament, crec que com a país això en aquest moment no ens ho podem permetre.
Quan em pregunten què se’ns ha perdut a Madrid?, la resposta és immediata: malauradament, molt. Haurem de continuar anant a Madrid a fer-nos sentir i influir mentre sigui allí on es decideixin temes cabdals per al nostre futur. Mentre estiguem espanyols -que no és el mateix que que siguem espanyols- hem d’intentar que, per exemple, l’Estatut es desplegui amb la màxima lleialtat possible. I en els propers mesos s’haurà de decidir i negociar a Madrid el nou sistema de finançament per Catalunya en què reclamarem que es posi fi al dèficit fiscal que cada any fa perdre a cada català i catalana més de 2.600 euros d’inversió que l’Estat no ens retorna dels nostres impostos. Ara bé, anem a Madrid a això: a treballar en aquests objectius sent molt conscients que la veritable feina important i paral.lela a aquesta la tenim a Catalunya i és aconseguir que cada dia hi hagi més catalans partidaris de tenir un Estat propi.
L’acció d’Esquerra a Madrid és complementària a la principal tasca que no és altra que aconseguir una majoria social per a la independència amb l’horitzó fixat en el 2014 com a data d’una possible consulta a la ciutadania. Però fins que els independentistes no siguem majoria i seguim pertanyent a Espanya haurem d’anar a Madrid a defensar els nostres interessos. A reclamar allò que és nostre i a posar en evidència, com ha fet el grup parlamentari d’Esquerra al llarg d’aquests darrers quatre anys, que pertànyer a Espanya és un mal negoci per als catalans i catalanes.
Esquerra no va a Madrid a negociar un Ministeri. Joan Ridao no vol ser ministre d’Espanya, però per a d’altres que utilitzen el terme sobiranista com un barret que es posa i es treu, aquest és el seu principal propòsit, sens dubte. I tant estan disposats a fer-ho pactant amb la dreta com pactant amb l’esquerra. Aquí també he de dir, amb absoluta claredat, que si d’Esquerra depèn, el Partit Popular dels Acebes, Zaplanes i companyia no governarà mai.
El PSC a Madrid ha estat la gran decepció d’aquesta legislatura. Tot i comptar amb 21 diputats, han estat completament invisibles perquè han actuat sempre com a diputats del PSOE i no del PSC. Els 21 diputats del PSC al Congrés de Diputats han arribat fins i tot a votar en contra de sis lleis que el PSC havia votat a favor al Parlament de Catalunya. O han avalat amb el seu vot que l’Estatut valencià separi el valencià del català qualificant-lo d’idioma valenciano. O que hagin votat en contra del retorn íntegre dels Papers de Salamanca. O que alguns departaments de la Generalitat del PSC hagin hagut de recórrer a Esquerra perquè defensés esmenes a les lleis estatals ja que els diputats del PSC a Madrid no es podien desmarcar del PSOE.
Hi ha una darrera raó per anar a votar, fer sentir la veu del sobiranisme del nostre país i consolidar així el grup parlamentari d’Esquerra. Deia Joan Fuster que la política la fas o te la fan i la desmobilització dels sobiranistes només ens portaria a que el Partit Popular obtingués representació per Lleida. De tots aquests catalanistes depèn que José Ignacio Llorens, el representant del nacionalisme espanyol més ranci i arnat i de la dreta més extrema no obtingui l’acta de diputat. A Lleida, els únics que poden impedir que el PP segueixi sense representant és Esquerra, l’ Esquerra catalana útil a Madrid.

Jordi Ausàs i Coll
Candidat d’Esquerra al Congrés de Diputats per Lleida

Publica un comentari a l'entrada