dimarts, 12 d’agost de 2008

Puno hvala i Vidimo se uskoro BiH (Moltes gràcies i fins aviat! BiH)




Estat actual dels edificis situats al front de guerra.
Arribada al camp de refugiats de Mihatovici
Memorial 11 de juliol al cementiri de Potocari.

Sahbegovici. Distància amb diferents ciutats bombardejades.
Pintada a Sarajevo

Començo aquest article sense paraules. Fa ja força dies que penso en com redactar-lo i no me’n surto. Vull transmetre tantes sensacions que m’és impossible posar ordre a tot el batibull d’imatges que recorren el meu cervell.
La culpa la té Bòsnia. He visitat Bòsnia. He tingut la sort de poder visitar i gaudir d’un país encisador, d’una gent molt especial i d’uns paratges que, tot i estar acostumada als del Pirineu, m’han semblat espectaculars.
Algú segurament diria que no ha estat un viatge de plaer, però sí, sí que ho ha estat. Ha estat un plaer viure, conviure, compartir, gaudir, aprendre, escoltar, treballar amb i per la gent d’allà. Conviure en un camp de refugiats. Sí, encara n’hi ha!
L’any 91 esclatava un greu conflicte als Balcans, tots n’estem al corrent. Van ser un anys de molta crueltat, notícies a la televisió, imatges de bombes i canons disparant, imatges a les que, a còpia d’anar seguint retransmissions de guerra ens hi hem anat acostumant. Ens preguntem tot dinant qui són aquelles víctimes que són noticia per uns segons, per un instant?
Aquí organitzàvem uns jocs olímpics mentre a 3 hores d’avió els tancs causaven baixes, els homes violaven nenes, i a les mares els hi era arrencat el que un dia van parir, i aquí? Aquí, ballàvem al ritme de “Los Manolos” i continuem encara ara, fent broma amb la ja mítica frase de “atletas, bajen del escenario”
M’acullen a casa seva la Lutvija i en Mirsad, un matrimoni de 31 i 34 anys. Un vespre expliquen com van passar la guerra, van tenir sort, “només” va morir el pare del Mirsad. Ell va lluitar al front, l’única manera de sobreviure. L’Armada iugoslava era en aquells moments una de les més ben preparades d’Europa, els sèrbis anaven ben armats. Els bòsnis no tenien res, ni armament, ni preparació. Ens ensenya fotos; neu, camuflatge, algun fusell provablement robat a un sèrbi que hauria pelat. Disparar o morir. Sarajevo queda en setge durant 3 anys. Sense aigua, sense llum, amb franctiradors per arreu, en silenci. Silenci trencat tan sols per bombes i trets. Es pretén la neteja ètnica i la creació de la Gran Sèrbia.
El Samed és un veí. Va fugir durant la guerra, va escapar de la matança de Srebrenica. va aconseguir refugiar-se i no acabar enterrat en una fossa comuna compartida amb animals. Dic una com bé podrien ser-ne cinc, el que sigui per tal de dificultar-ne la identificació. I el seu germà? Demà farà 13 anys que no en sap res. Demà anirem a Potocari, al memorial de la matança de Srebrenica. Les dades: 8372 desapareguts, més de 300.000 desplaçats, 3.000 enterrats, 30.000 assistents, 40ºC, desenes d’insolacions, 308 identificats enguany, 308 famílies hauran aconseguit un raconet més de pau a la seva vida.
Resultats:
Homes morts, dones vídues, fills orfes, mares sense fills, dones violades, nenes violades, infants mutilats, civils disparats, gent esguerrada, la història d’un poble encreuament de cultures en orris, llibres cremats, els orígens resten tan sols en la memòria.
L’últim dia, a la posta de sol ens acomiadem de Sarajevo des d’un dels turonets del seu voltant. Acaben els camps de treball, els sentiments són estranys. Pena, tristor, enyorança...? Crec que és tot això barrejat amb ràbia, ràbia perquè els vam donar l’esquena. Ràbia perquè a finals del S.XX una Europa aparentment ideal permetés que Bòsnia caigués en l’oblit. A Bòsnia no hi ha guerra, a Bòsnia no hi ha tancs al carrer, les flors que engalanen façanes i balcons comparteixen espai i temps amb els testimonis de la guerra, forats de metralla i marques d’obús. Habitants innocents, víctimes sense sentit d’uns quants que per ells van decidir. Testimonis oblidats d’una Europa “ideal”, que a ulls del món es va acabar però, aquí encara no hi ha Pau, no hi ha guerra, no hi ha tancs, però la Pau no ha arribat, i porten ja més de tretze anys.
Als peus hi tinc, un cementiri i a continuació la ciutat. Milers de casetes, a cadascuna una història. Penso, imagino, invento. Fixo la mirada en una casa, a dins una família, un pare, una mare, una noieta de 13 anys i un infant de 8. Al voltants de la ciutat, muntanyes amb tancs, artilleria, soldats, trinxeres, barricades pels carrers, franctiradors amb el dit al gallet , la biblioteca nacional fumejant... Qui són aquella gent? No puc evitar transportar la meva família, casa meva a Sarajevo l’any 92.
Publica un comentari a l'entrada