En les darreres setmanes hem sentit a parlar d’una nova forma d’assetjament que s’està imposant en algunes contrades catalanes, es tracta de l’anomenat moobing rural. Parant atenció a algunes de les anècdotes que s’expliquen, sembla que no t’ho acabis d’empassar i ho trobes del tot inversemblant, digne de guió de tragicomèdia. Que si les esquetlles fan soroll, que si la merda fa pudor, que si les cisternes d’aigua per abeurar el bestiar creen un gran impacte visual al territori, que si les campanes no han de sonar...
La queixa ve impulsada per ciutadans foranis que un bon dia apareixen amb el seu tot terreny recent estrenat enmig d'un poblet tranquil i bucòlic; decideixen que els agrada, que tot allò és “molt macu” i s’hi estableixen. Sovint, tan sols, alguns caps de setmana a l’any. Doncs bé, al cap d’uns mesos sembla que tot allò “tan macu” ja no ho és tant: l’aire pur s’ha transformat en pudor, l’encant del campanar els molesta per dormir, i passejar per la muntanya i trobar un camp on pasturen vaques, aquestes ara han de triar entre beure o impactar visualment.
La queixa ve impulsada per ciutadans foranis que un bon dia apareixen amb el seu tot terreny recent estrenat enmig d'un poblet tranquil i bucòlic; decideixen que els agrada, que tot allò és “molt macu” i s’hi estableixen. Sovint, tan sols, alguns caps de setmana a l’any. Doncs bé, al cap d’uns mesos sembla que tot allò “tan macu” ja no ho és tant: l’aire pur s’ha transformat en pudor, l’encant del campanar els molesta per dormir, i passejar per la muntanya i trobar un camp on pasturen vaques, aquestes ara han de triar entre beure o impactar visualment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada