La institucionalització de les persones

Article publicat també a Andorra Directe.

Aquest és un tema que sempre m'ha preocupat força, tinc la sensació que els professionals de l'àmbit social tendim massa a allargar l'estada de les persones en centres que, pel motiu que sigui, s'han vist acollides en institucions. Tinc clar que l'existència d'aquest tipus de centres és imprescindible, de fet, sempre he pensat que m'agradaria molt poder treballar en un CRAE (Centre Residencial d'Acció Educativa) però crec que la residència institucionalitzada passa per haver de ser només un procés temporal, però malauradament, no sempre és possible.

Actualment estic tenint una experiència propera en aquest sentit, sóc a Bolívia dirigint una llar d'acollida per a mares adolescents i els seus nadons, La majoria de noies, i per extensió els seus fills porten entre un any i un any i mig vivint aquí (fa un any i mig que el centre va obrir les portes) i, malauradament en la majoria de casos no hi ha massa possibilitat de promoure una reinserció familiar. Bé sigui per la situació total de desemparament, pel risc social per part de l'entorn familiar, per la impossibilitat econòmica, per manca d'entorn o per altres motius, la institucionalització es converteix en única opció. En aquests casos, caldria doncs promoure l'acolliment o l'adopció, però aquí francament, és molt complicat. Cal afegir-hi també que l'adopció o acolliment caldria fer-la sobre les adolescents i a la vegada els seus fills, per tant, si acollir o adoptar nadons podria ser una mica més fàcil, la tasca es complica quan parlem de voler acollir una adolescent que porta incorporada a un petitó.

Aquesta setmana he rebut la visita d'una treballadora social de la Gobernación (seria l'equivalent a la Generalitat nostra) per preguntar-me sobre una de les noies. És la noia que porta menys temps aquí, poc més de dos mesos amb una nena que tot just acaba de fer un mes, resulta que la seva tieta ha sol•licitat la reinserció familiar. Bé, molt bé, davant la impossibilitat del nucli familiar, la millor opció és sempre la família extensa. Em vaig posar molt contenta ja que considero que és una noia amb un perfil que no hauria d'estar aquí, la seva situació és complicada, però no s'apropa gens ni mica a la de la majoria de noies que sí que tenen un entorn totalment desafavorit. Per aquest motiu, el meu informe de valoració va ser totalment positiu de cara afavorir la reinserció, sempre i quan, els professionals dels serveis socials garantissin que l'entorn i situació on habitarien mare i fill és favorable. Doncs bé, al finalitzar la trobada, i un cop va haver parlat amb mi, amb l'educadora del torn i també amb la noia, em va manifestar que cap al mes d'octubre o novembre ja ens dirien alguna cosa. OCTUBRE O  NOVEMBRE?????!!!!!! Hola????? falten sis o set mesos!!! De debò cal tot aquest temps per valorar el possible entorn al que han d'anar. Au, ja tenim de cop sis mesos més d'institucionalització "per la patilla"! La institucionalització ha de ser sempre l'última opció a contemplar, hi ha casos en que la residència en institucions pot ser més perjudicial per a les persones que no pas els hi pot comportar beneficis. No cal parlar ja del dret dels menors a tenir una família, però veient el què veig aquí, tinc clar que aquestes noies s'estan perdent moltes, però que moltes coses pel fet d'estar aquí. Està clar que el fet de ser mares no els permet seguir amb el que hauria de ser el seu desenvolupament habitual, però a banda d'això, viure en un centre i en comunitat comporta la pèrdua de molts altres drets.

Jo estic vivint al centre també, i jo, que tinc lliure entrada i sortida, i que sóc jo qui m'aplico les responsabilitats, tasques i horaris a fer, sovint penso que aquí dins m'ofego, així que imagineu-vos elles. No els toca altra opció que resignar-se a la situació perquè saben que fora d'aquí no tenen cap mena de futur, ni per elles ni pels seus fills, i aquest fet els comporta greus mancances a nivell emocional. A trets generals, i pel que he anat veient aquests mesos, tenen molt poca capacitat en la presa de decisions, dificultats per a l'organització pròpia i la seva autoestima està totalment minada. Són tres aspectes que per mi són essencials per al desenvolupament de les persones, i es que, possiblement el motiu sigui que a la llar tenen pocs espais de decisió i quan ho fan, és només per decisions lleus. Aquí tot està marcat per regles i horaris, i les necessitats més bàsiques estan totalment cobertes, així que poc lloc queda per pensar en decisions i valorar-ne les conseqüències que aquestes podrien tenir.

Parlo de l'experiència a Bolívia, en un país on els serveis socials són encara totalment assistencialistes, on els processos de canvi i treballar en vistes a millorar el futur queden encara molt lluny, lo important de moment és superar el dia a dia. A casa nostra però, aquesta situació també succeeix, salvant distàncies està clar, si més no pel fet de que la concepció de l'acció social pren una altra dimensió en els països europeus, és la diferència entre donar el peix o la canya. 

Cal dir també, que no hem de responsabilitzar només a les administracions públiques d'aquesta precària pràctica, els centres i els equips de professionals implicats en la presa de decisions davant aquests fets responen segons el que consideren prioritari per a l'interès superior de l'infant, o la persona, i segons els mitjans de que disposen, per aquest motiu, ens cal encara molta més consciència social per l'acolliment i adopció per exemple, i una major implicació en el nostre entorn proper, que sovint per simple desconeixement, ens n'allunyem i contribuïm a un empitjorament comunitari.