No em toquis el que no sona

Hi havia una vegada, un follet juganer que es dedicava a ajudar als infants. Feia la guitza a aquelles persones grans que no es portaven bé amb els més petits. Passava l’estona voltant per habitacions de nens i nenes vigilant que petits i grans es portessin prou bé.

El Noemtoquis, es deia “No em toquis el que no sona” però entre els follets era conegut com en Noemtoquis, va arribar un dia a l’habitació del Peitis, estava trist i plorava i aviat va veure que necessitava ajuda. En aparèixer, en Peitis va fer un bot de sorpresa, primer es va espantar una mica, però no va gosar cridar. A en Peitis no li agradava cridar, tenia la veu suau i parlava sempre fluixet, era força tímid.

• -          No t’espantis, sóc en Noemtoquis i et vinc a ajudar.
• -          A ajudar-me, perquè? No tinc pas cap problema!
• -      No cal tenir problemes per deixar que ens ajudin, però veig que estàs plorant. Puc saber perquè?
• -         Ploro perquè... perquè... perquè no n’has de fer res!
• -          A vegades les persones necessitem plorar perquè estem tristos. Plorar no és dolent, el què a vegades és dolent és el motiu que ens fa plorar.

El Peitis no sabia de què parlava, el follet va continuar amb la seva explicació.

• -          Sé que hi ha una persona gran que es porta malament amb tu, i això no està bé.
• -          Amb mi? Però si a mi tothom m’estima molt.
• -          No, no, no és pas així. Hi ha qui et diu que t’estima però a la vegada et fa mal.

En Peitis dubtava del que li deia en Noemtoquis.

• -          Els grans també es porten malament? - es preguntava - si són ells els que sempre ens diuen que ens hem de portar bé, si això està bé o si està malament, el què podem fer i el què no...

No entenia res de res, ell sempre havia confiat amb els més grans i es creia tot el que li deien. El cert és que en Peitis era un nen molt obedient, treballava molt a l’escola i gairebé mai feia enfadar als seus pares. Però darrerament tenia una preocupació i per això plorava. Un veí del barri el molestava, no el pegava, al contrari, l’acariciava i era afectuós amb ell, però no li agradava que ho fes, no el feia sentir bé.

En Peitis va preguntar al follet perquè tenia aquell nom tan estrany.

• -          Això deu ser un malnom que t’han posat els companys perquè deus ser molt esquerp i no t’agrada que et toquin – digué en Peitis -
• -          Ho has encertat a mitges! D’esquerp no en sóc gens, m’agrada ser amable i simpàtic, però en el que sí que tens raó és en què no m’agrada que em toquin. Bé, això no és del tot cert, només m’agrada que em toqui segons qui, segons com i segons quan.

En Peitis cada cop entenia menys coses i els seus ulls eren com dos interrogants gegants.

• -          Veig que no saps massa per on vaig, oi? T’ho explicaré millor. Començarem parlant del teu cos. El teu cos és molt maco, l’has de conèixer i l’has d’estimar. El teu cos és únic, tot i que s’assembla al dels teus amics, també al dels teus pares i al de l’altra gent més gran. Però has de saber que el teu cos és teu i no has de deixar que ningú te’l vulgui prendre.
• -          Però com es pot prendre un cos? No és pas com quan algú et pren la goma de l’estoig a l’escola, un cos no es pot prendre perquè sempre està amb tu – digué en Peitis –
• -          Tens raó, el teu cos sempre estarà amb tu, però el que sí que et poden prendre és el respecte al teu cos, i això ho has de defensar amb ungles i dents.
• -          No entenc res de res...
• -          Mira, hem d’aprendre a diferenciar quan ens agrada que ens toquin i quan no. Quan està bé que ho facin i quan no. Qui pot fer-ho i qui no. Per exemple, t’agrada quan la mare et fa un petó o una carícia, oi?
• -          Si, es clar!
• -          També t’agrada quan ets a la banyera i et fa mandra ensabonar-te tu sol i demanes que t’ajudin, oi?
• -          També. –digué una mica avergonyit perquè ja era prou gran per banyar-se tot sol-
• -          O quan et posen crema per tenir la pell ben fineta i olorosa, o quan et fan un massatge a l’esquena per relaxar-te i dormir millor, oi que sí?
• -          Sí, clar, a qui no li agrada!
• -          Doncs això són coses bones que a tots ens agraden i que hem de permetre, però a vegades pot passar que hi hagi persones que ens toquin i no ens agradi. Ens fan petons, carícies, abraçades... que no ens fan sentir bé, o ens demanen que els hi fem a ells i nosaltres no volem. Aquí és quan ens prenen el nostre cos, el respecte pel nostre cos!
• -          Aha... crec que ja ho començo a entendre.
• -          Has de pensar però, que a vegades hi ha moments que no ens agrada que ens toquin però que és necessari fer-ho, com quan anem al metge i ens han de curar, o posar una injecció.
• -          I què hem de fer perquè no ens el prenguin?
• -          Doncs és molt fàcil, simplement m’has de cridar!
• -          Cridar-te? I amb això n’hi haurà prou? Vols dir que és tan fàcil?
• -          I tant que sí. Si mai et passa, quan estiguis en algun lloc i algú vulgui tocar el teu cos per prendre-te’l només has de cridar ben fort “NOEMTOQUIIIIIIIIIIS!!!!” si no et sento, torna-hi més fort encara “NOEMTOQUIIIIIIIIIIS!!!!”. Per anar  més ràpid, si vols, podem fer-ho més curt i em pots dir simplement “NO” així podràs cridar-me més vegades.
• -          Però a mi no m’agrada cridar, em fa vergonya.
• -      Has de preparar-te per cridar-me. Primer penses en silenci que em vols fer venir,  llavors respires a fons, comptes fins a tres, també en silenci, i estaràs a punt per avisar-me ben fort! Nooooooooooooooooo, Nooooooooooo....

En Peitis va tancar els ulls, va respirar a fons, en silenci va contar un, dos, tres i va cridar ben fort Nooooooooooooooooooo...

En aquell precís moment va entrar a l’habitació la seva mare corrents i espantada

• -          Què passa Peitis?
• -          Res mare, que acabo d’aprendre a dir que no.
• -          Com vols acabar d’aprendre a dir que no, fa molts anys que saps parlar i saps perfectament el significat del sí i del no.
• -         Sí mare, però avui he entès que hi ha coses que no he de fer per molt que m’ho demani un adult i ho estava practicant.
• -          Doncs sí, tens tota la raó, no sempre s’ha de fer el què ens diguin els adults. Hi ha gent que potser et voldria enganyar i fer-te mal.

En Peitis al veure que la mare entrava de seguida a l’habitació es va posar molt content. Va pensar que si mai havia de cridar a en No i ell no arribava a temps, potser seria la mare o algun altre bon adult qui l’ajudaria.

Quan la mare va marxar, en Peitis va voler trobar a en Noemtoquis però aquest ja no hi era. Al vespre, al anar-se’n a dormir, va trobar una nota sobre el coixí que hi deia:

“Recorda, no dubtis mai a cridar-me, agafa aire, compta fins a tres i ben fort, ben fort crida: Nooooooooooooooooo. Si no arribo de seguida algú o altre vindrà en nom meu. És molt important que expliquis el què et passa a algú amb confiança, sense vergonya,  tu no estàs fent res dolent i et voldrà ajudar. Una abraçada molt forta i sigues molt, molt feliç! “

Atentament,

NO EM TOQUIS EL QUE NO SONA”