dilluns, 16 de febrer de 2015

Anar sola al cine

El meu article de febrer al Periòdic d'Andorra. Espero que us agradi!

Anar sola al cine
Anar sola al cinema és una qüestió que em segueix sobtant que encara sorprengui a la gent. Jo ho he fet sempre, o si més no, sempre que m’ha vingut de gust. És evident que també hi he anat amb gent, només faltaria, però és que em xoca moltíssim cada vegada que algú em diu que no s’atreveixen a fer-ho, que els fa cosa... I em pregunto: i per a què necessiten a algú?
Jo, com crec que la majoria d’espectadors fan, quan vaig al cinema, compro la meva entrada, una ampolleta d’aigua i a vegades potser unes crispetes o quatre gormanderies, entro a la sala i em disposo a visualitzar el film. A partir d’aquí, procuro evadir-me del meu voltant i entrar el màxim que em permeti la qualitat del la pel·lícula dins de la projecció. Durant l’estona i a l’acabar, experimento un seguit de sensacions i sentiments provocats per la història. És en aquest moment, quan pots començar a compartir alguna cosa amb altra gent, però abans? Perquè et cal d’algú per poder veure la pel·lícula? Per què estarem d’acord que durant la projecció estem calladets, amb mòbils silenciats i sense picar amb el peu al seient de davant, oi?! Segueixo doncs, sense entendre la necessitat de companyia.
Quan llegim un llibre, normalment, no ho fem pas compartint pàgina rere pàgina amb una altra persona. El llegim al nostre ritme, en la nostra intimitat i mentre el llegeixes o un cop acabat, t’alegres quan en una conversa pots compartir amb algú opinions, sensacions i vivències sobre la lectura del mateix perquè també se l’ha llegit. Penso doncs, i quina diferència hi ha entre una cosa i l’altra? Perquè aquesta necessitat d’haver d’anar al cinema amb algú? O més aviat, perquè aquesta incapacitat de poder-hi anar en solitari?
Quan em trobo amb una d’aquestes persones que em manifesta la seva incapacitat, em sap greu. I me’n sap per què penso que s’està perdent moltes coses, molt moments de gaudi, i no parlo tan sols d’anar al cinema. Crec que si les persones que són incapaces de fer un acte tan simple i senzill com anar al cinema en solitari, també deuen ser incapaces de realitzar accions molt més complicades, importants i rellevants per a la seva vida i és que ens hem educat en una societat totalment dependent, que poc fomenta l’autonomia i el fet individual. Amb això, no vull defensar pas una societat egoista, individualista i despreocupada pels demès, no, res més lluny! Però penso que és una llàstima deixar de fer coses per una simple dependència a tenir algú al costat que t’acompanyi en rutines quotidianes. Si no som capaços de fer petites coses, dificilment arribarem a fer-ne de grans!


Publica un comentari a l'entrada