dissabte, 26 de setembre de 2015

Penso, i sento, i noto, i m'emociono...

Sóc el futur
Fa estona que intento escriure aquest post, i és tant el bat-i-bull d’idees, sentiments, records, sensacions que em recorren de cap a peus que m’està sent impossible posar-les en ordre, així que aniré esbombant tot el què em passa pel cap.

Han estat dies d’esgotament, de molta feina, de nervis, d’emoció i d’il·lusió, i avui penso que realment haurà valgut i molt la pena. Amb 14 o 15 anys, envoltada d’un ambient força hostil, vaig començar a sentir el cuquet de la independència. Vaig sol·licitar rebre informació de les JERC i m’emocionava amb les seves enganxines i els concerts de l’Acampada Jove. No va ser força anys més tard que vaig decidir militar-hi, va ser per tant, una decisió reflexionada i madurada, i de les JERC cap a ERC paral·lelament. La meva lluita i militància fins fa 6 anys, havia estat una causa més aviat filantròpica, tenint clar que havia de lluitar perquè algun dia en un futur llunyà, es pogués assolir el somni de la independència. Com han canviat les coses en tan sols 6 anys. Fa 6 anys érem quatre frikis – hippies els independentistes, i ara, tan sols 2270 dies després podem dir que la història ha fet un tomb com un mitjó i l’independentisme forma part de la nostra quotidianitat, del nostre entorn més normalitzat.

Aquests dies penso molt en gent que ja no hi és, o en gent que no tinc a prop, pot semblar un tòpic repetit per tothom, però certament és així, malauradament som molts els que tenim (o teníem) al costat, gent que desitjaríem que poguessin viure amb nosaltres aquests moments.

Penso en les paraules de la padrina la primera vegada que vaig formar part d’una llista d’ERC “què content estaria el padrí de veure que vas a unes eleccions amb els d’esquerra”. Penso també en les eleccions del parlament de 2012, on jo formava part de la candidatura d’ERC a Lleida i ella, velleta, tan sí com no, va voler que el gendre i el nét l’ajudessin a baixar les escales de casa per poder anar a votar a la llista de la Mireia. Aquesta va ser l’última vegada que va sortir de casa, un mes i mig més tard va morir.

Penso en les vegades en que he sentit explicar a casa quan al besavi Josep se’l van emportar detingut els nacionals i va acabar morir a la presó de Burgos. No era sindicalista, no era militant republicà, sempre m’han explicat que simplement era una persona d’esquerres, a qui li agradava llegir el diari, estar informat i fer petar la xerrada expressant les seves opinions.

Penso en el Juli, amic de la família des de gairebé sempre, un dels lluitadors que va quedar pel camí. De la seva mà, sent president local d’ERC, i la del Jordi vaig entrar a formar part d’aquest apassionant món de la política i d’ERC. Amb emoció em va venir a dir la il·lusió que li feia que em comprometés amb aquest projecte.

Penso en el Jordi, i molt aquests dies! Mai podré agrair-li la confiança que va dipositar en mi donant-me l’oportunitat de poder representar a la meva ciutat com a regidora. Una de les experiències que més m’ha enriquit i m’ha fet aprendre de la vida! T'enyoro molt aquests dies, poder fer-la petar a la Patalin o al Plana i compartir aquest moment entusiasta! Fins aviat!

Penso en l’Oriol, un gran i jove patriota que va marxar abans d’hora, i que encara ara, en grans actes tinc la sensació de que me l’he de trobar, l’última vegada ahir, a l’Avinguda Maria Cristina. Compartíem una anècdota, ens havíem trobat repetides vegades en llocs multitudinaris sense proposar-nos-ho. Com trobem a faltar el teu somriure, el teu bon humor i les teves imitacions. Quina llàstima que t’ho perdis, ho tenim a tocar!


I en tants altres, però penso sobretot en els que hi som i els que han de venir, perquè demà farem història per construir-nos el millor futur, SÍ o SÍ!
Publica un comentari a l'entrada