¿Què s’ha de fer amb Bòsnia?

Article publicat a El Periòdic el 02/09/2009

El Govern, format en clau nacionalista, és incapaç de portar l’Estat cap a les institucions europees

BOBAN Minic*

Escric perplex, sabent que més d’un lector, només al veure el titular, dirà: «Ah, Bòsnia una altra vegada». L’opinió pública, igual que els polítics occidentals, estan cansats del país balcànic. Els bosnians, també. Bòsnia, com a Estat i com a idea, s’està morint. Admeto que les restes del meu patriotisme a vegades s’imposaven al rigor periodístic. Per això sempre defensava Bòsnia i acusava el món, indiferent i injust, i pensant que el simple fet d’entrar a la Unió Europea faria la màgia, convertiria el país en allò que, en el passat, ja era: un exemple de convivència, un país pròsper, un Estat de dret.

Atacava els ambigus polítics europeus que van admetre a les seves files Eslovènia (que va iniciar la desaparició de l’antiga Iugoslàvia), van invitar Croàcia (amb un bon bagatge de culpa i crims) i van prometre a Sèrbia (de la seva culpa ja no cal ni parlar-ne) el règim de lliure circulació de les persones.

En l’antesala de la mateixa mesura ja hi ha Macedònia i Montenegro, així que, a partir de l’1 de gener vinent, els ciutadans de tots aquests països viatjaran per Europa sense visat. Tots, excepte els ciutadans de Bòsnia, la verdadera víctima de la tragèdia balcànica. Em semblava injust, fins que l’ambaixador dels Estats Units a Sarajevo, Charles English; l’alt representant de la comunitat internacional, Valentin Inzko, i el comissari de la Unió Europea per a l’ampliació, Olli Renn, ens van explicar que l’admissió a Europa no es fa per premiar les víctimes o castigar els botxins, sinó segons el simple principi de si el país en qüestió funciona o no. I Bòsnia, sincerament, no funciona.

«¿Què s’ha de fer amb Bòsnia?», es pregunta Charles Crawford, exambaixador britànic a Sarajevo. The Independent pensa que Bòsnia «s’està descomponent». William Hague, el ministre d’Exteriors al Govern a l’ombra dels tories, considera que Bòsnia «llisca cap a la seva desaparició i cap a una nova guerra». Z. Dizdarevic, el comentarista de l’Oslobodjenje, veu senyals de la preparació dels serbobosnians per a la guerra definitiva. Sonja Biserko, directora de Human Right Watch de Belgrad, afirma que Sèrbia i els serbobosnians treballen junts en l’obstaculització de l’Estat bosnià, esperant que els cansats polítics europeus es rendeixin i «regalin» la República Srpska (República Sèrbia) a Sèrbia, com a compensació per la pèrdua de Kosovo. (Aquests dies Biserko és l’enemic públic número u del règim i l’objectiu dels despietats atacs i insults). The Washington Post matisa: «Els vells odis i les divisions conquisten novament Bòsnia». I afegeix: «L’economia està trencada, el 40% dels ciutadans no tenen feina».

Patrice C. McMahon, de la Universitat de Nebraska, i el seu homòleg del College Mount Holyoke, Jon Western, en una extensa anàlisi diuen el següent: «Per primera vegada des del tractat de Dayton, que va posar fi al sagnant conflicte, la gent de Bòsnia pensa en les noves guerres». I afegeixen: «Fins a 14.000 milions de dòlars ha invertit la comunitat internacional per millorar el funcionament del país». Comptant-ho per càpita, la reconstrucció d’Alemanya o el Japó, després de la segona guerra mundial, va sortir molt més barata. ¿On són avui Alemanya i el Japó? ¿On són els diners? ¿On és Bòsnia?

POT SER que part de la resposta estigui en una experiència personal: al juny vaig anar a l’Ambaixada de Bòsnia a Madrid per renovar el passaport. Em van prometre enviar-me el nou document en un parell de mesos. Després de tres mesos em van avisar que no podien fer-hi res, perquè el Govern, per pressió de la Unió Europea, i sense fer els més mínims preparatius, va decidir canviar els vells pels nous passaports biomètrics. El Ministeri d’Exteriors, diuen, designarà i equiparà les cinc ciutats europees on es podran fer els tràmits.

Es veu que als espanyols ens tocarà Brussel·les, a 1.500 quilòmetres de Barcelona. No ens van explicar com es pot arribar a Bèlgica i tornar a Espanya sense passaport, imprescindible per poder pujar a l’avió. Una noia bosniana de València, per no tenir aquest document, va perdre la beca del Govern britànic que li concedia per acabar el doctorat. Al capdavall, ella i la majoria dels afectats estan considerant el fet de demanar la nacionalitat del país on resideixen. Però per sol·licitar-ho necessiten passaport. Mentrestant, els nacionalistes en el poder a Bòsnia no s’immuten; els estrangers, igual: no són els seus votants.

És obvi que Hague, The Washington Post i els altres tenen raó: Bòsnia no funciona. El Govern del país, format en clau nacionalista, és incapaç de portar l’Estat fins a les integracions europees. Encara que, com a protectorat, amb alt representant i les seves ingerències de governador, Bòsnia tampoc pot entrar a la Unió Europea. Els polítics europeus estan d’acord que sense ell i les institucions internacionals, el país tornaria al caos. Sembla que, malgrat les aparences, els estrangers són els únics que treballen i desitgen un bon futur per al país.

Postdata. - Ronald E. Howkins, de l’ambaixada nord-americana a Sarajevo, va escriure en un diari local: «Quan un americà perd l’esperança, aixeca la mirada cap a la Lluna i sap que ja hi va ser allà. Que això sigui un exemple per a Bòsnia». Em temo que els bosnians, abans d’aixecar la mirada cap a la Lluna, han de mirar per on trepitgen. Els camins són plens de mines a punt d’explotar.

*Periodista