dijous, 27 de maig de 2010

L'illa dels infants

L’Albert ja tornava a badar com de costum. Tan era que es trobés a l'escola, com acompanyant els pares a comprar, com enmig de la classe de natació. Fos on fos, el seu cap no parava d’imaginar i transportar-lo a mil i una històries del tot inexplicables. Aquesta vegada era al Parc de la Fonteta, li venia de camí entre casa i l’esplai, era dissabte a la tarda i tenia moltes ganes de retrobar-se amb els seus companys de joc i diversió.
Es va asseure en un banc a contemplar com cantaven els ocells en primavera quan, de cop i volta veié una ploma caure volant, la perseguí mentre voleiava fins arribar a l’estany on... xoff! De cap a l’aigua!
En treure el cap i recuperar-se de l’ensurt, trobà quelcom un tant estrany. No reconeixia en quina zona de l’estany estava, no veia el parc per enlloc, tan sols una petita illa a pocs metres de distància. Com que era un expert nedador, va decidir apropar-s’hi a còpia de braçades i de seguida hi va ser. Sortí de l’aigua i descobrir darrera uns arbres una colleta d’infants que procuraven amagar els riures  provocats per la seva caiguda, devien de la seva mateixa edat si fa o no fa.
- Què us passa? De què rieu? On sóc? Qui sou vosaltres? Què hi faig aquí? – digué l’Albert un xic desorientat.
N’hi havia fins a 10, i cadascú vestit tot sencer d’un mateix color, verd, vermell, negre, blau, groc, rosa, taronja, blanc, marró i lila, en fixar-s’hi millor veié que no tan sols les vestimentes eren d’un mateix color, sinó que també ho eren els cabells.
- Eps, para! A poc a poc! No preguntis tantes coses de cop! – parlà el de color groc – Ets a l’Illa dels Infants, cadascú de nosaltres defensa i representa un dels 10 Drets dels Infants que adoptà l’Assemblea General de les Nacions Unides per tal de protegir tots els nens i nenes del món.
L’Albert no se’n sabia avenir, a l’esplai havien fet un joc de pistes sobre els Drets dels Infants, però badoc com és, no va ser a temps d’acabar-lo i no sabia massa a què es referien.
- Va, vine cap aquí, que t’ensenyarem la nostra illa! Vols menjar res? – diguè el taronja il·lusionat.
No, no gràcies, acabo de dinar no fa gaire. I sí, vinc, i m'expliqueu ben bé què és això dels Drets i l'Illa dels Infants.
Mira, jo sóc el Reconeixement, el número 1. Sóc l'encarregat de vetllar per què tothom i, sobretot els que més manen en els països, compleixin i respectin els deu Drets dels Infants. Que cap nen ni nena pateixi cap mena de discriminació, ni per motius de raça, o de la religió que practiquin, ni perquè la llengua que parlen no els acabi d'agradar, o per exemple perquè creguin que nens i nenes s'han de tractar de forma diferenciada. Et pots creure que hi ha qui és capaç de tractar diferent a un infant pel simple fet de tenir un to de pell diferent, quina ximpleria oi? Es com si nosaltres segons els colors dels nostres cabells ens mereixéssim un tracte diferent per a cadascun.
És a dir, a veure si ho entenc. Cadascú de vosaltres se n'encarrega de que tothom a la terra respecti els deu drets, oi? Però com ho feu?
Vine, t'ho explicaré jo tot passejant una estoneta, anirem fins al pou. - se li apropà una neneta tota vestida de verd, amb dues trenes llarguíssimes que gairebé li arribaven als genolls – Jo em dic Dignitat, i sóc la número 2. Jo me n'encarrego de que tots els infants gaudeixin d'una protecció especial i que es pugin desenvolupar de forma lliure i digna, recordo sempre a tothom l'interès superior de l'infant. Ja hem arribat al pou, mira sobre el reflexe de l'aigua – demanà la dignitat – El pou era ple fins al capdamunt.
Ostres, si no m'hi veig pas, s'hi veu dibuixat tot el nostre planeta!
Veus que s'hi diferencien molt bé tots els rius, els mars, els llacs, i les zones on hi ha aigua? Aquest pou comunica amb totes les parts amb aigua del vostre món, i tal i com estem fent amb tu, d'alguna manera o d'una altra expliquem i recordem a qui calgui els deu drets. A tu t'hem fet venir aquí, tot perseguint una ploma, però no sempre és així, moltes vegades som nosaltres els que ens apropem al vostre món, ens fa molta gràcia veure per quines coses us preocupeu!!!
Mentre parlaven havien arribat fins al pou dues nenes més, una de color groc i l'altra blau.
Suposo que sou el número tres i el quatre, m'equivoco?
Gens ni mica! Jo, la groga, sóc la número 3, o també dita Identitat. Jo defenso que tots i totes tingueu dret a tenir un nom i una nacionalitat, potser et semblarà una ximpleria però hi ha moltes parts del teu planeta on això em comporta un gran esforç!!!  I ella és la Salut o número 4, és molt tímida però oi que és bonica? - L'Albert pensà que tenia raó, era la nena més bonica que mai havia vist, de cop i volta se n'adonà que des del moment en que havia arribat al pou no havia pogut deixar de mirar-la i el cor li batega amb una força que no havia sentit mai – La Salut se n'encarrega de que tots els infants tingueu els serveis mèdics que calguin per tal de gaudir d'una bona salut, que estigueu ben alimentats, una casa on viure i també que tingueu estones d'esbarjo, molt important per gaudir d'una bona salut!
Continuem passejant per l'illa que t'ensenyarem més coses! Pujarem fins al turonet!
Sentí una veu nova, eren un parell més de personatgets, una nena de color lila i un nen vestit de marró, - el cinc i el sis – pensà l’Albert.
Hola! I vosaltres qui sou? M'agrada molt tot el que m'expliqueu, quan ho expliqui a l'escola ningú em creurà!
Tens raó, ningú et creurà! Jo em limitaria a explicar els drets dels infants, però no que has estat aquí. - digué la nena de color lila – Jo sóc la cinc,  la Diversitat i per qui treballo és per tots aquells i aquelles que tenen algun impediment físic, mental o social. Això vol dir que potser els hi falta un braç i a la classe de gimnàstica no poden fer les proves com ho fan la resta, o bé la seva família no els poden cuidar tal i com es mereixen.  
- Molt bé, preciosa, ho has explicat molt bé! – Ara qui parlava era el xicotet de color marró – Jo em dic Afècte, el sis,  i tinc molt clar que tots els infants del món necessiteu amor i comprensió, procuro que tots creixeu en un ambient d’afecte i de seguretat, i també que es tingui per als infants sense família  una cura especial.
Tot passejant, havien arribat fins al cim del turó on van poder contemplar una preciosa vista de tota l’illa. Era petitona i en forma de triangle. El turó on estaven asseguts era ben bé al centre, i d’allà en naixia un rierol d’aigua molt i molt fresca. En un extrem de l’illa veié una gran esplanada verda on hi havia 3 personatgets més jugant a pilota, eren de color blanc, vermell i negre.
- Anem allà! – Cridà l’Albert entusiasmat –
I així va ser que l’Albert i els sis Drets dels Infants, van córrer turonet avall per arribar al prat. Abans de ser-hi, els van veure de lluny arribar corrents, i els tres noiets els van animar a afegir-se a jugar amb ells.
- Correu, veniu! Quants més serem millor ens ho passarem! – Cridà el blanc. Era el número 7, i es deia Educació. La seva tasca consistia en vetllar que tots els infants gaudíssin d’educació obligatòria i gratuïta, millorant la cultura general de l’infant així com també les aptituds i el judici individual. És a dir, els ajuda una mica a saber pensar per si mateixos, i també és molt important que hi hagi estones per gaudir del joc i l’esbarjo.
- Hola noi! Qui ets tu? – preguntà el de color vermell –
- Sóc l’Albert, i he arribat fins aquí per culpa d’una ploma que em va fer caure a l’estany. Tu deus ser el número 8, si no m’erro, veritat?
- Doncs no, jo sóc el 9, la Protecció! El 8 és a la farmaciola, ha caigut jugant a pilota i s’està curant la ferida. De fet, d’això és del què se n’encarrega normalment, es diu Socors i procura que els infants sigueu sempre els primers en rebre ajuda en situacions d’emergència. Gairebé sempre viatgem plegades, ja que la nostra feina s’assembla força, jo exactament el què faig és protegir tots els nens i les nenes de qualsevol acte cruel o d’explotació, que ningú faci amb ells coses que no s’han de fer, com per exemple fer-los treballar.
Van estar una estoneta jugant a pilota tots junts. L’esplanada era àmplia i pel voltant hi havia un munt de floretes de colors que desprenien una olor sensacional. Les flors eren només al voltant, perquè així elles respectaven que els Drets dels Infants tinguessin un lloc on jugar i a la vegada, s’evitaven trepitjar-les sense voler.  Quan es van aturar a descansar una estona, l’Albert se n’adonà que encara li faltava un Dret per conèixer, el número 10, així que preguntà per ell.
- És a la vora de la font, ens està esperant, es diu Respecte i és de color rosa. Som-hi!
- Eps, Respecte! – Cridà l’Albert en arribar – M’expliques quina és la teva feina, estic ben encuriosit!
- La meva feina és molt maca, faig que tots els nens i nenes siguin educats en l’esperit de la comprensió, la tolerància, l’amistat entre els pobles, la pau i la fraternitat universal. Que tothom s’estimi i es respecti, vaja!
- Caram, estic molt content d’haver-vos conegut, m’ha agradat molt tot el què m’heu explicat. Però ara hauria de tornar cap a casa meva, ja deu ser molt tard, no?
- Aquí no hi ha temps, no passen les hores, però al teu planeta sí, així que afanya’t si no vols fer tard a casa! – comentà la Diversitat –  Per marxar cal que entris dins la font, et submergeixis i contis fins a cinc. Sense ni adonar-te’n tornaràs a ser al Parc de la Fonteta, i recorda, tingues sempre present els deu Drets dels Infants i explica’ls a tothom!
I així ho va fer, l’Albert s’acomiadà de tots els seus nous amics, i tal i com li havien dit, sense adonar-se’n tornà a ser al Parc de la Fonteta, exactament dins de l’estany, ben xop i amb una ploma enganxada al front.
- Albeeeerttt!!!! Es pot saber què hi fas a l’aigua!? – Era la mare, l’havia sortit a buscar en veure que no tornava a l’hora de l’Esplai.
- He caigut mare, perseguia una ploma i sense adonar-me’n...
Ja m’ho imagino que sense adonar-te’n, segur que ja devies tornar a badar!
    Publica un comentari a l'entrada