Qui eres? A què et dediques? On fas feina?
Em dic Patrícia i sóc mestra, educadora social i psicopedagoga i, tot i que fa temps vaig treballar de mestra, actualment treballo d’educadora social en CRAE. També em dedico a la formació universitària de futurs educadors, treballadors socials i psicopedagogs i, part del meu temps de lleure, el dedico a tasques de voluntariat.
Quants anys portes professionalment en l’educació social?
Professionalment, vaig començar a treballar d’educadora l’any 2001, en acabar la Diplomatura tot i que l’any 1998 va ser la primera vegada que em van contractar com educadora, concretament a un CRAE.
Perquè vares estudiar Educació Social? Optaves a altres alternatives?
Quan vaig acabar Magisteri, vaig anar a treballar d’educadora a un CRAE per a menors amb discapacitat funcional i em vaig adonar que, tot i haver estudiat tres anys sí, potser tenia molts coneixements sobre la programació d’aprenentatges però… i la intervenció directa? Com s’havia de fer? Vaig decidir estudiar Educació Social per poder adquirir eines i coneixements per poder treballar amb persones.
La veritat és que no, en aquell moment, no em vaig plantejar cap altre alternativa, tot i que després vaig estudiar psicopedagogia.
En què consisteix/en el/s teu/s treball/s?
Coordino un dels equips educatius del CRAE on treballo, tant pel que fa a la gestió dels casos dels nens acollits com pel que fa a la quotidianitat d’aquests i dels diferents membres de l’equip. Part de la meva jornada laboral està dedicada a la intervenció directa amb els nens acollits al CRAE.
Podries qualificar el teu treball? Com ho valores?
Actualment, és una feina necessària que, molts dels qui em coneixen em diuen “buf, a la teva feina s’han de tocar moltes tecles”, i és veritat, penso que com a coordinadora he de tenir una visió global de cada situació i com a educadora, en les hores d’intervenció directa, cal tenir present el moment de cada nen per poder-lo entendre i respondre la seva demanda de la forma més pertinent.
Personalment, valoro molt positivament la meva feina, encara que en alguns moments pugui ser esgotadora.
Quina part és la que més et motiva? I quina la que menys?
El contacte diari amb els nens és una de les parts més agradables, tot i que dures, de la tasca però, el que realment et fa continuar són les visites que, de tant en tant, rebo de nois i noies que un dia van viure al CRAE i tornen per veure’ns i recordar vells temps.
Sense cap mena de dubte, la part que menys em motiva de la meva feina són alguns dels diferents “sostres institucionals” amb que ens trobem o, dit d’una altra manera, algunes de les limitacions que ens venen imposades i que, de vegades, són contràries a les necessitats dels nens.
Què s’exigeix o què s’espera d’un professional de l’educació social?
Que sigui un professional de la intervenció directa però que sigui polivalent, és a dir, que sigui capaç de fer una mica de tot i que pugui arribar a donar respostes positives a totes les situacions amb que es troba en el seu dia a dia.
Quina metodologia fas servir al teu dia a dia, en la teva tasca professional? Quina has anat deixant de banda en el temps?
Cada nen és un món però, la metodologia que faig servir és la d’intentar adaptar-me a cada situació individual i donar-hi la resposta que més s’adeqüi. Pel que fa a la tasca de gestió, la metodologia és ser molt metòdic ja que sovint aquestes tasques són les que menys es valoren i les més necessàries per a que els casos avancin.
Vaig deixant de banda la “sobreprotecció” o l’acompanyament massa de prop així com les intervencions massa paternalistes.
Per què i quins condicionants t’han fet canviar de metodologia?
L’edat màxima de desinternament dels nens d’un CRAE, salvant excepcions, són els 18 anys i, aquest fet implica que cal que aquests nois aprenguin a ser autònoms a una edat més avançada i, si cal que els ajudem, cal que els habilitem per al seu pas a la vida adulta, de la millor manera possible i, aquest fet implica treballar per a la seva autonomia evitant sobreproteccions i paternalismes innecessaris.
La teva forma de treballar, deriva d’allò que has après acadèmicament? O és una qüestió d’aprenentatge personal?
La meva forma de treballar és una barreja d’allò que he anat aprenent al llarg dels meus anys d’estudiant i dels aprenentatges i bagatge personal al llarg de la vida però també està impregnada dels aprenentatges que, dia rere dia, faig dels nens i educadors amb qui treballo.
Desenvolupes propostes innovadores? O ja està tot predissenyat?
La intervenció social, per a mi, mai pot estar predissenyada ja que es treballa a partir de les necessitats dels nens però, no sé si m’atreviria a parlar de propostes d’innovadores; faig el que puc amb allò que tinc i, sempre que puc, treballo per tenir-ne més.
Quines són les principals dificultats en l’educació social, a l’hora de desenvolupar propostes innovadores?
Potser els pressupostos destinats a aquest sector, tot i que cal reconèixer que, sovint els professionals els compensen amb grans dosis de creativitat.
Quins són els majors èxits aconseguits a l’emprar propostes innovadores?
Les oportunitats que es poden brindar a qui se’n beneficia d’aquestes, en el meu cas, els nens del CRAE.
Si haguessis de canviar d’àmbit, cap a quin ho faries? (gent gran, infància, sociocomunitàri…) Perquè?
Potser tornaria a treballar en recursos específics per a persones amb diversitat funcional ja que sovint són recursos força estructurats amb grans propostes innovadores.
Què en penses de la incidència de les noves formes de comunicació i les xarxes socials i la seva influència en la societat? Es pot fer ús des de l’educació social? Com?
Penso que com a mitjà de comunicació són molt positives i obren la possibilitat de noves formes de comunicació per a alguns sectors de la població però, des del meu àmbit de treball, amb els nens, tenim limitat l’ús de les xarxes socials; és una qüestió legal de protecció de la imatge i dades dels menors tutelats, tot i que, de forma controlada, hi poden tenir accés.
Amb què et quedes fins ara de la teva experiència professional?
Amb tot allò que, al llarg d’aquests anys, m’ha anat ensenyant el dia a dia i el que he anat aprenent de totes aquelles persones amb qui he treballat.
Quina ocasió, fet, persona, anècdota,… tens més present?
La capacitat i el gran esforç d’adaptació que fan els nens quan ingressen a un CRAE, partint de la situació (sigui quina sigui) que els ha fet arribar.
Quan et diuen, “educació social, això què és, això per a què serveix?” Què els hi contestes?
Els explico en què consisteix la tasca de l’educador social i és llavors quan molts em contesten: “uff, a la teva feina si que toqueu tecles” o “no sé com pots, jo no en seria capaç”
Què o qui ha fet que et dediques a l’educació social? Perquè segueixes enganxat a l’educació social després de tants anys?
Quan vaig acabar magisteri vaig estudiar un postgrau i va ser el meu tutor, el professor Jordi Planella qui em va descobrir el món de l’educació social professionalitzat.
Suposo que segueixo, després de tants anys perquè, a més de creure que té una part vocacional, he pogut trobar-hi el meu lloc.
Encarna Medel deixava aquesta pregunta: “Quin és l’objectiu de l’educació social en temps de crisi?”
Continuar fent la feina i intervenint amb menys recursos però amb la mateixa productivitat i la màxima optimització possible. També, saber-nos adaptar a cada situació per aconseguir que els nostres usuaris esdevinguin resilients i, alhora, dissidents. Cal però que nosaltres, com a professionals també en siguem. Els professionals haurem de tenir en compte que tota situació té un sostre (professional, institucional, …) i que aquest tot i ser un repte, també esdevé un límit per a la professió i cal assumir-lo per poder esdevenir un bon professional ja que, de no assumir-lo podem arribar a caure en situacions de burn out.
Què vols que li preguntem al proper entrevistat/da?
Com supera els moments de crisis professional? Estaria bé també poder enfocar l’estrès professional, els límits i l’ètica professional.
I, per últim… algun comentari dirigit a aquells/es que estem estudiant educació social actualment?
Molts ànims a tots i totes, penso que és una gran professió plena de futur. Cal que pugueu arribar a ser professionals dissidents i habilitants però, sobretot, que us cregueu la feina que un dia arribareu a fer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada