Avui ha estat un dia molt estrany, ple de sentiments i sensacions que m'han fet passar en qüestió de segons o minuts de situacions d'alegria a decepció i fins i tot tristesa.
Vaig marxar a dormir tard però contenta. Durant el dia d'ahir em van comunicar que m'havien denegat les al·legacions a la convalidació del Pràcticum II i III, però parlant amb un company de la UOC ell mateix em va fer adonar de la possibilitat que tenia d'intentar tornar a convalidar-los durant el semestre vinent i no haver d'allargar la finalització del grau. Escric un mail al professor responsable proposant-li el què hem pensat i com ho veu ell. Aquest matí al despertar-me, ràpidament ha agafat el mòbil per comprovar si tenia resposta i així ha estat. Em confirma que puc fer-ho d'aquesta manera i m'assegura que els documents que aportaré seran reconeguts. Començo doncs, el dia amb una gran alegria.
Tinc visita amb l'osteòpata, fa uns dos mesos i mig que arrossego una cervicàlgia força greu que m'està impedint realitzar moltes de les coses que més m'agraden. Després de tot aquest temps de tractament, per fi puc gaudir de 10 dies seguits sense dolor, em trobo molt millor i li plantejo la possibilitat de poder tornar a nedar, em diu que no, que ni parlar-ne i que ho veu força lluny encara. Això m'ha desplomat bastant, per mi l'aigua és vital, capbussar-me a la piscina durant una estona i nedar amunt i avall aconsegueix fer-me evadir de tot i de tothom. Porto gairebé 3 mesos sense poder anar-hi i ho trobo molt a faltar, ho necessito, però faré bondat. No vull esguerrar l'esforç de totes aquestes setmanes, i per suposat no vull tornar a passar pel dolor. Estic contenta perquè per fi noto una millora important, però sento impotència i ràbia per no poder anar a nedar.
Passa el dia i arriben les notes finals d'aquest semestre, gran alegria!!! Cinc assignatures i totes ok!
Durant la tarda rebo el missatge de la mort de la mare d'una companya d'ERC, i mentre sóc al tanatori donant el condol, m'informen d'una altra mort i, ostres, aquesta em frapa molt. Em sap molt i molt greu.
Ens ha deixat la Susi, feia anys que batallava contra una malèfica malaltia. Després de moltes batalles guanyades, avui ja no ha pogut més.
Recordaré sempre una divertida anècdota amb ella. La Susi regentava una petita merceria que a mi sempre m'havia fet molta gràcia, era petita però hi havia moltes i moltes coses. Gafets, cremalleres, botons, rodets de fil, cintes... em fascinava! Feia poc que vivíem aquí a la Seu i el meu germà no devia tenir més de 3 anys. Era rosset i duia una meleneta arrodonida com molts nens portaven llavors. Un dia hi compràvem amb la meva mare, el meu germà, el Ferran. Al marxar, la Susi es va acomiadar dirigint-se al Ferran dient-li, "adéu guapa!" Era hivern i anava tapat amb la caputxa de l'anorac, sortint-li pel voltant les miques de meleneta rossa. Ell, sense pensar-s'ho dues vegades, tot decidit i indignat va saltar: "No sóc guapa, sóc bonic!" Aquelles paraules ens van fer esclatar a riure a tots els que érem a la merceria, i la Susi es va embolicar en mil disculpes i floretes cap al Ferran. Aquesta anècdota l'hem recordat moltíssimes vegades a casa.
El temps va fer que durant uns anys acabéssim sent veïns, i el Ferran i jo vam compartir centenars d'hores de joc amb els seus fills.
Tant ells, com nosaltres vam canviar d'habitatge i vam anar a viure a altres zones de la Seu, però hem continuat compartint espais. Especialment al nostre estimat Plana. Moltíssimes han estat les nits que hem tornat a ser veïnes per una estona a les taules del Plana, acompanyades d'unes bones tapes. Fent broma per exemple, comentant que ens havien "xivat" que aquell any el pregoner de la Festa Major era un bon noi ben formós i trempat! O buscant la complicitat d'un "nosaltres marxarem aviat, ja us guardem la taula per sopar" (de vital importància en moltes nits de divendres o bé si vols sopar a la terrassa durant l'estiu), i això sí, presumint sempre de ser i fer de padrina!
La Susi ha estat d'aquelles persones que, sense tenir-hi una relació molt estreta i especial, i gairebé sense adonar-me'n ha format part del meu entorn i de la meva vida, i que ara ja no hi sigui em sap molt, molt però que molt greu. Ara només et desitjo Susi, allà on siguis, que descansis de la dura batalla que has encapçalat durant els darrers anys.
Un dia ple de sentiments i sensacions oposades i contradictòries amb un final, malauradament més que amarg.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada