dilluns, 7 de gener del 2013

Avui l'Eulàlia ha marxat...

Aquest estiu, fa sis mesos, vaig escriure aquest relat per presentar a un concurs que, evidentment, no vaig guanyar.
Avui, 7 de gener, l'Eulalia ha posat fi a la història.

Tot, escepte els noms i alguna localització, és real i sincer.





L’Eulàlia

L’Eulàlia enguany ha celebrat 87 anys. Va fer-ho un fred i nevat diumenge de febrer, envoltada de tota la família. Com ja era tradició, aquell dia tots eren convidats a gaudir d’un àpat en un bon restaurant.
Nascuda a la plana de Vic, la seva vida estava farcida d’experiències de tota mena. Era filla d’una família pobra, patí la guerra tot sent nena i aviat va deixar d’anar a escola per haver de treballar. A l’edat de deu anys començà a fer de minyona en una casa de senyors rics del poble. L’Eulàlia eren set germans, ella la segona, i calia alimentar-los a tots.
La incorporació de l’Eulàlia al món laboral fou de forma ben precoç, aquest és un concepte que s’ha posat en ús en les darreres dècades,  “la incorporació de la dona al mercat laboral” però les dones de família pobra, no han tingut altre remei des de fa segles. Treballava durant hores per tal que el senyor i la senyora disposessin de la seva llar en les condicions desitjades.
A l’edat de catorze anys els pares decidiren canviar de població i marxaren cap a una altra plana boirosa, cap a la de Lleida,  a la cerca de millor sort i major fortuna. La sort potser la va trobar, pel que van poder anar tirant endavant, la fortuna mai la van ni ensumar.
L’Eulàlia començà llavors a treballar en una fàbrica tèxtil on hi coneixeria en Genís, el seu futur marit. Festejaren un parell d’anys abans de celebrar l’enllaç, que fou humil i senzill i oficiat per mossèn Calixte.
El rector tenia un nebot que feia d’escolà, era fill de la seva germana que havia enviudat mentre ella encara gestava i que el mossèn acollí a casa seva. Hi havia però qui deia, que la veritat de la història era una altra, i que la suposada germana i majordona, era en realitat qui li escalfava els llençols al prevere. El cert és que la semblança entre tiet i nebot, o entre mossèn i escolà, era més que una simple retirada.
L’Eulàlia i el Genís tingueren tres filles. Vivien plegats en una borda als afores del poble. Un petit hortet, uns fruiters i quatre animals, els permetien mantenir una economia de subsistència, i compaginar-ho amb la feina a la fàbrica. No els faltà mai res, però tampoc van tenir res que no els calgués. Per Nadal, els reis portaven la mateixa nina en diferents anys. Un canvi de vestit cosit per l’Eulàlia, feia creïble el nou regal.
Les nenes es van fer dones, i les dones, ben casades i afillades,  eren l’orgull del Genís i l’Eulàlia. Gaudien d’una vida plena de senzill i humil orgull.
Ara fa ja més de vint anys que l’Eulàlia és vídua, una llarga, insistent i repetitiva malaltia s’endugué el Genís a reposar per sempre més. Ella, valenta com és encara, va voler mantenir-se a casa, a la borda, tota sola, envoltada dels seus fruiters i el seu hortet. Al cap d’uns anys, les filles li van fer comprendre que tota sola no s’hi podia estar, que hi havia certs riscos que ella no podia controlar i així que molt a contracor, i amb aquell dol i vol, es vengueren la finca i la casa i es comprà un piset ben acollidor al costat de la filla més petita.
L’Eulàlia ha estat sempre molt manetes, polida i treballadora. Ha tingut moltes habilitats, però si n’hi ha una per la que destaca, aquesta és la capacitat de fer vertaderes meravelles amb un cabdell de fil i una agulla de ganxet. Jocs de taula, cobrellits, tovalloles, jocs de llit, i en els últims anys també alguna peça de roba ben digna de ser envejada per les millors passarel·les. Vestits de bany, jerseis i altres complements, que lluïen les seves nétes amb orgull.
A l’Eulàlia li agrada llegir. Aviat deixà d’anar a l’escola, però prou va poder aprendre de lletra. Les novel·les de Corín Tellado, li han permès distreure’s i imaginar, aquelles més dolces històries d’amor que moltes jovenetes haguessin volgut viure. No hi enveja pas res, amb el Genís es van estimar per sempre més, no com els digué mossèn Calixte “Fins que la mort us separi”, l’Eulàlia més de vint anys després de la seva pèrdua, el segueix estimant cada dia. Enamorada encara, com la joveneta que treballava a la fàbrica del Senyor Virolés.
Ara l’Eulàlia ja gairebé no hi veu. Intenta llegir alguna novel·la amb l’ajuda d’un vidre d’augment, i s’enyora de no poder fer meravelles de ganxet. Té una senyora que l’ajuda a fer les feines de casa, perquè ella es cansa i no arriba bé als llocs. Es distreu parlant per telèfon amb les filles, les dos petites viuen al poble i les veu a diari, però la gran viu lluny al Pirineu i no la veu tant com voldria. Li costa de fer-se entendre, fa anys que arrossega una sordesa que encara trampeja amb l’ajut d’un parell d’audiòfons, però, sovint en les trobades familiars, me la miro i penso que a poc a poc es queda aïllada perquè no pot seguir les nostres converses.
L’Eulàlia té quatre nétes i dos néts, i presumeix també de besnéts, dues nenes i un vailet. I cada any per Nadal, petits i grans fem cagar el Tió a casa l’Eulàlia, ella, complidora, té sempre preparat un sobre per cadascú. Néts i besnéts, se l’abracen donant gràcies i confiant poder tornar-hi l’any vinent.
L’Eulàlia em trucà un dia fa anys, al saber que havia pres la decisió d’entrar en un partit polític de definició republicana. i em digué una frase que mai oblidaré “Que content que estaria el padrí de poder veure el que fas” Havia pres la decisió de formar part d’un partit republicà. El Genís era republicà, nascut l’any següent de la lleva del biberó, si la guerra hagués durat un any més, qui sap si qui escriu aquestes paraules, seria ara aquí.
Des de ben petita, amb tres anyets, cada any els pares m’enviaven cap al poble a passar-hi els estius sencers amb els padrins El padrí Genís m’ensenyà a ballar sardanes,  abans d’anunciar el pregó municipal, sonava una sardana per avisar al veïnat que estiguessin alerta. Quan la sentia, corria ràpid a buscar al padrí i fer les quatre punts que ens donava temps de curts o llargs. També a cantar la Santa Espina i els Segadors. I l’entranyable record d’escoltar el partit del Barça al costat d’un transistor, quan a la tele només hi havia dos canals.
L’Eulàlia ha estat una dona feliç, forta i valenta, al costat del seu estimat Genís. Tots dos ens varen transmetre tot el millor que van tenir. En van passar de molt dures, de verdes i de cop de pal, però l’empenta i el coratge els va fer seguir endavant.
Ara l’Eulàlia seu en una cadira, i passa les hores pensant. Truca a una filla o a un altra, o s’entreté amb alguna antiga pel·lícula de l’Oest. No pot ja llegir novel·les rosa i tampoc fer de ganxet.  No diu mai en què rumia, però jo sé que enyora el Genís, confia en poder reunir-se amb ell, però no té pressa, vol tenir encara molts dies per presumir de l’orgull de filles, néts i besnéts.