Avui, 7 de gener, l'Eulalia ha posat fi a la història.
Tot, escepte els noms i alguna localització, és real i sincer.
L’Eulàlia
L’Eulàlia
enguany ha celebrat 87 anys. Va fer-ho un fred i nevat diumenge de febrer,
envoltada de tota la família. Com ja era tradició, aquell dia tots eren
convidats a gaudir d’un àpat en un bon restaurant.
Nascuda
a la plana de Vic, la seva vida estava farcida d’experiències de tota mena. Era
filla d’una família pobra, patí la guerra tot sent nena i aviat va deixar
d’anar a escola per haver de treballar. A l’edat de deu anys començà a fer de
minyona en una casa de senyors rics del poble. L’Eulàlia eren set germans, ella
la segona, i calia alimentar-los a tots.
La
incorporació de l’Eulàlia al món laboral fou de forma ben precoç, aquest és un
concepte que s’ha posat en ús en les darreres dècades, “la incorporació de la dona al mercat laboral”
però les dones de família pobra, no han tingut altre remei des de fa segles.
Treballava durant hores per tal que el senyor i la senyora disposessin de la
seva llar en les condicions desitjades.
A l’edat
de catorze anys els pares decidiren canviar de població i marxaren cap a una
altra plana boirosa, cap a la de Lleida, a la cerca de millor sort i major fortuna. La
sort potser la va trobar, pel que van poder anar tirant endavant, la fortuna
mai la van ni ensumar.
L’Eulàlia
començà llavors a treballar en una fàbrica tèxtil on hi coneixeria en Genís, el
seu futur marit. Festejaren un parell d’anys abans de celebrar l’enllaç, que
fou humil i senzill i oficiat per mossèn Calixte.
El
rector tenia un nebot que feia d’escolà, era fill de la seva germana que havia
enviudat mentre ella encara gestava i que el mossèn acollí a casa seva. Hi
havia però qui deia, que la veritat de la història era una altra, i que la
suposada germana i majordona, era en realitat qui li escalfava els llençols al
prevere. El cert és que la semblança entre tiet i nebot, o entre mossèn i
escolà, era més que una simple retirada.
L’Eulàlia
i el Genís tingueren tres filles. Vivien plegats en una borda als afores del
poble. Un petit hortet, uns fruiters i quatre animals, els permetien mantenir
una economia de subsistència, i compaginar-ho amb la feina a la fàbrica. No els
faltà mai res, però tampoc van tenir res que no els calgués. Per Nadal, els
reis portaven la mateixa nina en diferents anys. Un canvi de vestit cosit per
l’Eulàlia, feia creïble el nou regal.
Les
nenes es van fer dones, i les dones, ben casades i afillades, eren l’orgull del Genís i l’Eulàlia. Gaudien d’una
vida plena de senzill i humil orgull.
Ara
fa ja més de vint anys que l’Eulàlia és vídua, una llarga, insistent i
repetitiva malaltia s’endugué el Genís a reposar per sempre més. Ella, valenta
com és encara, va voler mantenir-se a casa, a la borda, tota sola, envoltada
dels seus fruiters i el seu hortet. Al cap d’uns anys, les filles li van fer
comprendre que tota sola no s’hi podia estar, que hi havia certs riscos que
ella no podia controlar i així que molt a contracor, i amb aquell dol i vol, es
vengueren la finca i la casa i es comprà un piset ben acollidor al costat de la
filla més petita.
L’Eulàlia
ha estat sempre molt manetes, polida i treballadora. Ha tingut moltes habilitats,
però si n’hi ha una per la que destaca, aquesta és la capacitat de fer
vertaderes meravelles amb un cabdell de fil i una agulla de ganxet. Jocs de
taula, cobrellits, tovalloles, jocs de llit, i en els últims anys també alguna
peça de roba ben digna de ser envejada per les millors passarel·les. Vestits de
bany, jerseis i altres complements, que lluïen les seves nétes amb orgull.
A
l’Eulàlia li agrada llegir. Aviat deixà d’anar a l’escola, però prou va poder
aprendre de lletra. Les novel·les de Corín Tellado, li han permès distreure’s i
imaginar, aquelles més dolces històries d’amor que moltes jovenetes haguessin
volgut viure. No hi enveja pas res, amb el Genís es van estimar per sempre més,
no com els digué mossèn Calixte “Fins que la mort us separi”, l’Eulàlia més de
vint anys després de la seva pèrdua, el segueix estimant cada dia. Enamorada
encara, com la joveneta que treballava a la fàbrica del Senyor Virolés.
Ara
l’Eulàlia ja gairebé no hi veu. Intenta llegir alguna novel·la amb l’ajuda d’un
vidre d’augment, i s’enyora de no poder fer meravelles de ganxet. Té una
senyora que l’ajuda a fer les feines de casa, perquè ella es cansa i no arriba
bé als llocs. Es distreu parlant per telèfon amb les filles, les dos petites viuen
al poble i les veu a diari, però la gran viu lluny al Pirineu i no la veu tant
com voldria. Li costa de fer-se entendre, fa anys que arrossega una sordesa que
encara trampeja amb l’ajut d’un parell d’audiòfons, però, sovint en les trobades
familiars, me la miro i penso que a poc a poc es queda aïllada perquè no pot
seguir les nostres converses.
L’Eulàlia
té quatre nétes i dos néts, i presumeix també de besnéts, dues nenes i un
vailet. I cada any per Nadal, petits i grans fem cagar el Tió a casa l’Eulàlia,
ella, complidora, té sempre preparat un sobre per cadascú. Néts i besnéts, se
l’abracen donant gràcies i confiant poder tornar-hi l’any vinent.
L’Eulàlia
em trucà un dia fa anys, al saber que havia pres la decisió d’entrar en un
partit polític de definició republicana. i em digué una frase que mai oblidaré “Que content que estaria el padrí de poder
veure el que fas” Havia pres la decisió de formar part d’un partit
republicà. El Genís era republicà, nascut l’any següent de la lleva del biberó,
si la guerra hagués durat un any més, qui sap si qui escriu aquestes paraules,
seria ara aquí.
Des
de ben petita, amb tres anyets, cada any els pares m’enviaven cap al poble a
passar-hi els estius sencers amb els padrins El padrí Genís m’ensenyà a ballar
sardanes, abans d’anunciar el pregó
municipal, sonava una sardana per avisar al veïnat que estiguessin alerta. Quan
la sentia, corria ràpid a buscar al padrí i fer les quatre punts que ens donava
temps de curts o llargs. També a cantar la Santa Espina i els Segadors. I
l’entranyable record d’escoltar el partit del Barça al costat d’un transistor,
quan a la tele només hi havia dos canals.
L’Eulàlia
ha estat una dona feliç, forta i valenta, al costat del seu estimat Genís. Tots
dos ens varen transmetre tot el millor que van tenir. En van passar de molt
dures, de verdes i de cop de pal, però l’empenta i el coratge els va fer seguir
endavant.
Ara
l’Eulàlia seu en una cadira, i passa les hores pensant. Truca a una filla o a
un altra, o s’entreté amb alguna antiga pel·lícula de l’Oest. No pot ja llegir
novel·les rosa i tampoc fer de ganxet.
No diu mai en què rumia, però jo sé que enyora el Genís, confia en poder
reunir-se amb ell, però no té pressa, vol tenir encara molts dies per presumir
de l’orgull de filles, néts i besnéts.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada