dimarts, 19 de març de 2013

Quan la música et fa pensar

Acabo d'arribar d'un concert, el del Titot i el David Rosell, organitzat pel Cicle de Cantautors i música folk.
Podria ser perfectament, un concert més, una bona estona amb un beure a la mà, envoltada de gent i amb bona música en directe, però ha esta molt més que això. 
Des de la primera vegada que vaig trepitjar Bòsnia, que de forma recurrent es va repetint en mi un sentiment i una sensació. Em trobo amb que hi ha gent, fotos, situacions, paraules, veus, notícies, fins i tot el fet de sentir parlar una llengua que et recorda al bosanski, que en el precís moment en que qualsevol dels meus sentits identifica l'estímul em transporten automàticament cap a Bòsnia.
No sé si m'explico, hi ha gent de la Seu que al veure-la penso directament amb Bòsnia, veure una actualització de gent de Bòsnia al facebook, em fa sentir moments de record, sentir en un TN la paraula "Tribunal de l'Haya" em fa pensar en les injustícies que encara hi ha i que conec de ben a prop, fins i tot creuar-me pel carrer amb una noia que parla per telèfon amb alguna llengua de l'est em fa pensar amb la "meva família de Bòsnia". I es que, bé sabeu, que Bòsnia en mi va fer petjada i crec, que quan més temps fa que no hi vaig, més a prop la sento i l'enyoro. 
El concert d'aquest vespre ha estat així, la primera cançó del repertori ha estat "Nicaragua, nicaragüita" país també al que li tinc especial estima. Vaig tenir la sort d'estar-hi unes setmanes el 2006 i en aquell preciós país hi va quedar també un petit troç del meu cor. Hi tinc també una "família nica" que em van cuidar d'allò més bé! Ha estat un inici doncs, sentimentalment frapant. Al llarg del repertori, no han tardat a arribar primer "l'home de Srebrenica" i a continuació "Un secret que t'havia de dir" i aquí ja sí, aquí no pots evitar repassar no sé si un darrera l'altre o tots amuntegats sense ordre ni preferència, tots aquells records, aquella gent, aquelles vivències, i tot allò que tens clavats al cervell, marcats a la retina, fixats a les orelles i que t'esborronen la pell sencera.
Amb el David i el Titot vam estar junts a Bòsnia l'estiu del 2010, a Sahbegovici, el poble de que parla "Un secret que t'havia de dir" i per tant, ells dos s'han convertit també en unes d'aquelles persones que al veure-les o sentir-les em traslladen cap a Bòsnia. 
Jo no tinc fills ni nebots encara, només una fillola que és la millor del món i m'estimo amb bogeria,  però a la meva habitació hi tinc dos fotografies amb un nen i una nena a cadascuna. En una hi ha la Paola i el Nelvincito de Nicaragua, i en l'altra la Lejla i el Sabko de Bòsnia. Els nens amb qui he compartit de les millors setmanes de la meva vida. 
Publica un comentari a l'entrada