dissabte, 12 d’abril del 2014

Curiositats des de Santa Cruz

Mercat de la Ramada
Avui m'ha vingut de gust tornar a parlar de quotidianitats i anècdotes de Bolívia. 
Continuant amb els meus amics els micros, he de dir-vos que tenen una ruta fixa però no les parades, la gent quan vol baixar sol•licita la parada i quan has de pujar l'atures aixecant el braç. La gent és incapaç de caminar per desplaçar-se per a res, si veuen que el micro para a 5 o 10 metres, no creguis que ningú caminarà per anar a pujar allà on ha parat, s'esperen a que vingui fins on són ells/es. Això fa que els micro estiguin constantment parant i arrencant, si hi afegeixes que van com bojos conduint, que els canvis de carril són constants segons més els convingui i que no procuren gens per garantir l'estabilitat de la gent que hi ha a l'interior el resultat és uns braços i cames plens de morats. La gent no té gens de costum de caminar, sovint veig gent agafar els micros per fer un trajecte de no més de 400m, em sorprèn molt perquè evidentment, no hi ha un sistema tarifari integrat pel bitllet del transport, aquí cada vegada que puges has de pagar els 2Bs que et pertoca, i si has de fer dues connexions doncs et toca pagar 6Bs en total, penso que caminant una mica, al cap del mes s'estalviarien uns quants diners, però no, aquí no es mouen gaire, i quan ho fan, és molt lentament, vaig sempre avançant a tothom, i això que fa uns anys em vaig proposar caminar més lentament... A mi que m'encanta caminar, se sorprenen quan sovint dic que he anat d'aquí a allà caminant, i segur que la passejada no m'ha portat més de 20 o 30 minuts, en fi... 
Una cosa que m'ha sobtat és que hi ha molts restaurants que venen el menjar per pes (kg o libras),  el menjar no és gens variat tot és "pollo y arroz" i com a molt alguna mena de sopa o "guiso". Tot es cuina de forma semblant, tot a l'olla i com a molt canvia algun condiment. Fan bullir la verdura moltíssim i tallada molt petita, penso que no deu quedar-hi ja gens de propietats nutrients (a mi que m'agrada al punt just inclús si a vegades queda una miqueta crua...) en aquesta verdura que com a molt és carbassa, bledes o mongeta hi afegeixen el corresponent "pollo o carne", la carne és vedella, perquè es veu que la resta de carn no és "carne", no ho entenc, i del pollastre n'aprofiten totes les parts, des de les potes fins al coll, per dins i per fora. L'acompanyament d'això sempre és arròs i a vegades "frijoles", patates, blat de moro, plàtan.... Això és la base típica de l'alimentació boliviana, semblaria que és força sa, però no us ho creieu pas, aquí encara falta condimentar-ho amb la salsa corresponent. Penseu que la major part de la població està operada de la vesícula, molts abans dels 30 anys, i això sol anar associat a un consum excessiu de greixos, i així és. Total, que el menjar és una de les coses que més m'està costant, ja veieu que aquí tot és arròs, carn i patates, i són coses que jo poc menjo i el resultat ha estat com no, engreixar-me :-(
A Santa Cruz és difícil anar a comprar, quan necessites una cosa corrent, per exemple tinta per la impressora, has d'anar a un lloc concret de la ciutat. Hi ha per exemple un tram de carrer on hi ha tot de botigues per fer segells de goma, un altre tram amb totes les òptiques, un carrer de fontaneries, un de llibreries, etc... Total, que t'has de desplaçar força per anar a comprar una sola cosa, i si n'has de comprar vàries, ja hi dediques tot un matí. Sí que hi ha supermercats on algunes coses les pots trobar, però hi ha poca cosa, i el que sí que hi ha per arreu són petites botigues amb productes bàsics d'higiene, neteja i consum, però tot molt bàsic.
Un altre tret característic és que sempre porten la canalla al coll, i fins que són força grandets. Aquí hi ha molt pocs cotxets, evidentment perquè no tothom els pot pagar i per això els porten a coll, fins tan tard, però caminar una mica de la mà no els aniria malament a la canalla. A més les mares (i dic les mares perquè en aquest temps només he vist dos nois amb un crio als braços) tenen el costum d'aixecar a la canalla i pujar-la al micro o al coll estirant-los pel braç i quedat aixecats amb tot el seu pes i això és una cosa que sempre m'ha fet força angúnia.
Una cosa que m'agrada molt és que un mateix edifici d'una escola és en realitat dues o tres escoles, una per torn. Aquesta és una bona manera d'optimitzar espais i recursos. Aquí es fa jornada intensiva, van a escola 4 hores al matí o a la tarda, o bé en torn nocturn i tots en una mateixa escola. Diferent direcció, diferent professorat, diferent alumnat però es comparteix l'espai. Ho trobo genial, aprenem-ne, que els centres educatius són dels edificis que menys optimitzats estan! Això sí, el sistema educatiu públic és pèssim, i em sap molt greu haver-ho de dir com a defensora del sistema públic. Malauradament, mestres i professors estan totalment desprestigiats i això comporta un despreocupament generalitzat de la majoria de docents envers l'alumnat. Hi ha un greu problema d'absentisme laboral i sovint em trobo que les dues nenes que van a "colegio fiscal" (públic) tornen abans a casa, o no tenen classe perquè plovia i no ha vingut el professor, per exemple, o perquè estaven de reunió, o perquè és el dia del pare i realment, pel que m'expliquen les educadores, és força difícil que l'alumnat que s'ha educat en escola pública arribi a la universitat, són casos puntuals.
Aquí hi ha una valoració extrema de "titolitis", tothom es nombra per "licenciado/a o doctor/a" i a mi això no m'agrada gens. No suporto que quan em truquen de Gobernación o Defensoria de la niñez preguntin per la Licenciada Mireia. No crec en la simple vàlua dels títols, sinó en la vàlua de les persones en els àmbits que pertoqui, professional, estudiantil, personal, etc però aquí realment està molt, però que molt valorat el fet de tenir un títol.
Ara vull parlar de la llengua. Són molt imprecisos parlant, no acabes de saber mai el què et responen. Una mica com el tòpic dels gallecs. Els preguntes un com i et responen un perquè, i els preguntes un on i et diuen un quan. Uuuffff.... jo que sóc clara i estructurada, em costa entendre’m-hi. Preguntes com anar a un lloc i per exemple et responent "está por la avenida X" o "no, está allá no más..." d'acord, però COM HI VAIG!!!! JA SÉ ON ÉS, PREGUNTO COM!!!!! Una cosa que em fa molta gràcia és que pronuncien la LL, jo que no tinc gaire accent català quan parlo en castellà, i que ieiejo la ll tinc problemes quan dic frases com per exemple "Natália se calló" creuen que s'ha caigut! jejeje Ah, però això sí, me n'he adonat que ja fa un temps que sesejo ja bastant i empro formes verbals que fins ara no utilitzava, i el usted i ustedes està a l'ordre del dia, com una mica de cantarella que arrossega les paraules. Al parlar fan un ús, podríem dir que estrany del possessiu "su", l’utilitzen con un determinat en frases com "Su ropita de José está en el armario" o "abra su puerta por favor", coses curioses!
Una altra cosa que m'agrada molt és que gairebé no fuma ningú, molt poca gent he vist fumant, i suposo que és també pel tema del preu. He de preguntar quan val un paquet de tabac
Ah, i els gelats! Fan uns gelats boníssims, hi ha gran quantitat de gelateries i amb gran varietat de gustos, barreges, tòpics i condiments. Us he dit abans que m'he engreixat, oi... Tot hi ajuda!
Doncs bé, per avui ho deixo aquí que ja n'hi ha prou. Volia parlar-vos de Sucre, que vaig visitar fa un parell de setmanes, però ja ho faré en un altre post.




Mercat de Los Pozos (els punts negres de les síndries no són les llavors)

El comerciants de coca reclamen els seus drets a la Plaza 24 de septiembre

Amb crosses i treballant. Aquest señor el veig sovint des de que vaig arribar

Un carrer en obres del centre