divendres, 22 d’abril de 2016

L’Anne Frank, l’Zlata Filipovic i ara...?

Camp de refugiats de Mihatovici. Bòsnia.
L'article de març del Periòdic d'Andorra.

D’adolescent vaig llegir, com molts de vosaltres, el Diari de l’Anne Frank. El relat en primera persona d’una noieta alemanya i jueva durant la segona guerra mundial. Ella i la seva família, fugint del nazisme es veuen obligats a marxar cap a Holanda i viure-hi amagats. L’Anne explica quin és el dia a dia de viure d’aquesta aberrant manera, si és que se’n pot dir vida.

Uns anys després, no gaires, vaig saber que existia el Diari de l’Zlata, un relat similar a l’anterior, i de fet inspirat en l’Anne Frank. Aquest cop Zlata Filipovic narrava de primera mà la guerra dels Balcans des de Sarajevo, i també el vaig llegir.

Bastants anys després, el 2008 vaig trepitjar per primera vegada terra balcànica, diferents indrets de Bòsnia, inclòs un camp de refugiats. Sí, refugiats encara, el 2008 i el 2016 també. Refugiats supervivents de la matança de Srebrenica. Quan vaig arribar feia 13 anys que havia acabat una guerra que jo recordava haver vist per la televisió. Van ser els anys en que ens vam acostumar a dinar tranquil·lament veient caure obusos i míssils. Primer va ser la guerra del golf, després la dels Balcans i a partir d’aquí, la indiferència. Ens hem vacunat, som gairebé immunes a les imatges de violència i agressivitat que veiem a diari a les notícies durant els àpats i no només les de les guerres.

Fa mesos que arrosseguem el drama de l’exili de les famílies sirianes. Famílies que fugen d’una guerra, la definiria com una cruel guerra, però clar, quina no ho és? I ara què? Seguim dinant i sopant acostumats a les explicacions de periodistes dels telenotícies i enviats especials. I ara què? Ens indignem per uns segons, potser per uns minuts, però continuem amb el nostre dia a dia. Donant-los l’esquena, girant la mirada, tancant fronteres i buscant solucions a hipotètiques amenaces del què podria passar, és a dir, posant la bena abans de la ferida, no fos cas!

Bòsnia el 2008, i encara ara, seguia i segueix minada, i les restes de metralla i edificis en runa són per arreu. Enguany farà 21 anys que va acabar la guerra, cosa que no vol dir que hi hagi pau, una fi de la guerra amb uns acords signats a Dayton que han conduit a una segregació ètnica, lluny de l’anhelada convivència multicultural. I per què? Doncs perquè els vam donar l’esquera, perquè els vam oblidar, i ara què? Ho tornarem a fer? Ho tornem a fer.

Desconec si en aquests moment hi ha algun nen o nena escrivint el diari de la seva experiència durant l’exili sirià, segur que sí, i espero veure’l publicat en un temps, però de mentre, si us plau, no caiguem en l’oblit altra vegada!


Publica un comentari a l'entrada