divendres, 22 d’abril de 2016

No puc amb tanta violència.

L'article d'abril del Periòdic d'Andorra.

Sí, ja sé que això sempre ha existit, però de fa un temps cap a aquí que ho tolero cada vegada menys. Llevar-me al matí i, sigui quin sigui el canal informatiu que decideixi obrir, no hi tarda a sortir un entorn de violència. Guerres, refugiats, assassinats, pintades nazis, dones mortes, verbalitzacions insultants entre personatges polítics, i tantes altres situacions.

Surto al carrer i, al travessar una plaça plena d’adolescents estudiants que fan el descans, no falten els insults entre uns i altres, les crítiques cap als demés o fins i tot alguna confidència entre amigues sobre com les tracta la seva parella.

A la tarda la plaça és plena de canalla, i tampoc hi falten baralles per qüestions tan simples com de qui és la pilota, o si vull o no que tu juguis amb nosaltres.

Miro al meu entorn més immediat, i m’adono que també m’arriben agressions directes a mi. I què acabes fent?, doncs dues coses, o bé una cuirassa que algun dia acaba petant de lo plena que està, o bé retornes els atacs immediatament. Cap de les dues solucions em satisfà, no vull contribuir a generar més violència i agressivitat al meu entorn, però ignorar-ho es fa cada cop més difícil.

No vull ignorar la violència, vull canviar coses i vull que aquesta s’acabi, o si més no, que es redueixi, és necessari, cal que sigui immediat, és urgent! No ens n’adonem de lo influenciats que estem per aquest fet, i el més fàcil torna a ser, altra vegada, girar la cara i no implicar-nos en realitzar canvis. Són tantes les vegades que he reflexionat sobre la societat que som i en la que ens estem convertint. La meva vessant professional m’ho fa fer tot sovint, i penso també que no som prou conscients que som nosaltres mateixos qui generem aquests entorns. Les situacions  macro també comencen per un entorn micro.


Fa uns dies, una amiga em va dir que quan ens passa una cosa dolenta, estem tristos, enfadats, i pensant-hi molt temps, el necessari per a cadascú, però en canvi, que de les coses bones de seguida ens n’oblidem, i penso que té tota la raó. Vivim en una societat on hi ha un cert tabú a expressar emotivitat per les coses bones, la gratitud, l’alegria, l’eufòria i tants altres sentiments duren molt poc, i en canvi en les emocions negatives ens hi repengem durant temps. Pensem-hi una mica tots plegats i procurem potenciar i allargar les situacions bones que té la vida, potser així contribuirem a oblidar-nos d’enveges i negativitat i a crear un entorn més afable. 
Publica un comentari a l'entrada