Durant aquestes tres vegades que he trepitjat el país balcànic, he conviscut amb la gent del camp de refugiats de Mihatovici, tots ells supervivents i descendents de la matança d'Srebrenica.
Avui fa 16 anys que més de 8000 homes van morir assassinats a mans de Ratko Mladic, recentment detingut. Encara més recentment, el carnisser de Bòsnia és encara capaç d'encarar-se aferrissadament, tant als representants del tribunal com a les mares de Srebrenica amb clares mostres de burla cap a les víctimes. Ha estat capaç, fins i tot, de declarar els càrrecs que se li imputen de “monstruosos i repugnants” i es que, no és això el què ets tu, monstruós i repugnant?
Cada 11 de juliol, al cementiri de Potocari, a escassos quilòmetres d'Srebrenica, s'hi celebra el memorial a les víctimes de la massacre i s'hi enterren els cossos trobats i identificades durant l'any anterior. Vaig assistir-hi per primer cop l'any 2008 i va ser de les experiències més frapants que he tingut mai. S'hi enterraven més de 300 cossos, però en faltaven encara més de 5000. Em vaig sentir propera a les famílies, propera a la situació i indignada per la injustícia i l'abandonament de la comunitat internacional davant els fets. M'esborronava constantment escoltant la dolça veu de l'infant que canta repetidament la cançó “Srebrenica Inferno”, que sona i sona a l'inici de la cerimònia.
L'any passat, vaig tornar a assistir-hi, es commemorava el quinzè aniversari i el nombre d'assistents s'havia multiplicat per una xifra impossible de calcular. En aquesta ocasió, eren 775 els cossos a enterrar entre ells, un d'origen croat, és a dir catòlic. Aquesta vegada, les meves sensacions van ser molt diferents, però en cap cas, tampoc positives. La commemoració dels quinze anys, va fer que mitjans de comunicació d'arreu del planeta, així com altes personalitats del món de la política internacional, assistissin a l'esdeveniment. Boris Tadic, el president de Sèrbia, en un intent de reconciliació assistí a la cerimònia, envoltat de nombroses mostres de rebuig, i Barack Obama envià un missatge que fou llegit davant la multitud. Erdogan de Turquia, Yves Leterme, primer ministre de Bèlgica, que presidia la Unió Europea, i molts altres representants polítics val ser-hi el 2010 però, on eren el 1995? Girant la mirada cap a un altre costat, donant l'esquena als més necessitats.
També centenars, o milers, d'assistents aliens a la tragèdia, com nosaltres, enduts fins allà per un intent d'acompanyament i empatia cap a la desgràcia, vam aconseguir que l'objectiu inicial és convertís en un seguit de passavolants carregats amb càmeres fotogràfiques intentant immortalitzar els signes, mostres, expressions i rostres dels milers de persones que patiren en primera persona els fets de l'11 de juliol de 1995.
Allà mateix vaig decidir que no tornaria a Potocari un 11 de juliol. Aquest ha de ser un acte per les famílies, pels amics, pels supervivents i descendents. Un acte íntim i privat pels més propers. També un acte de record i reivindicació, per cridar al món que no oblidem, i que no pot tornar a passar, però no així, no comportant-nos de la mateixa manera que el fotògraf puja al jeep en plena sabana, a la caça del precís moment en que el lleó incisiu ataca a la gasela.
Karadzic i Mladic són a la Haya, pendents de la justícia però, creieu que hi ha quelcom que pugui fer justícia a les víctimes de la guerra dels Balcans?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada