S'explica que, en el temps en què voltaven per aquestes terres, gegants, monstres, dracs i sirenes, corria vagant un gegant amb molt bon cor. Era lleig com una mal cosa, mig coix, i amb una veu que espantava les bestioles. Feia tanta por que, cada cop que saludava, els ocells arrencaven a volar, els animalons del bosc s'amagaven als seus caus i els peixos dels rius obrien encara més els seus ulls.
Cansat que ningú volgués parlar amb ell, de no tenir amics i d'estar sempre sol, va decidir que no parlaria mai més. Recordà que, per algun lloc de casa seva, voltava un antic acordió i es decidí a fer-lo sonar. El manxà una mica, va prémer les tecles i se n'adonà que no sonava gens malament.
El gegant anava tocant i, a poc a poc, es va començar a endinsar pel bosc una dolça melodia. Els animalons, en sentir-la, van sortir dels seus caus i van començar a ballar. Ningú sabia d'on venia la música fins que, un ocellet valent es va decidir a seguir el so per descobrir d'on provenia la divertida musiqueta. Va volar fins on el va portar la música i.... ohhhh!!!! Sorpresa!!! Era la casa del gegant!
De pressa, cuità a explicar-ho a tothom i, tots els animalons es van dirigir cap a allà. Sonava una musiqueta tan dolça i divertida que ningú podia deixar de ballar.
El gegant estava molt content, perquè tots els habitants del bosc eren a casa seva gaudint de la seva música. Per fi podia estar amb amics, i es que, el gegant, tenia molt bon cor, tan sols era lleig com una mal cosa, mig coix, i amb una veu que espantava les bestioles.
No paris, no paris gegant! - Li deien tots – segueix tocant!
La festa era grossa quan, de cop i volta, el gegant deixà de tocar en sec i caigué estabornit a terra. L'acordió rodolà uns metres i el gegant, ben llarg com era, restà immòbil.
Però... què havia passat?
Doncs encara no se sap ben bé com va anar la història, però resulta que, ben a prop d'allà, algú feia batre civada amb tant mala sort que se li escapà la forca, clavant-se a l'esquena del gegant.
El gegant va morir, i tots els animalons van quedar molt tristos. Per fi, es trobaven a gust amb el gegant que tan bon cor tenia, ja no els espantava i era el seu amic!
I doncs, és ara, milers d'anys després que, encara podem veure'n les restes d'aquesta trista història, el pas de temps les ha convertit en pedres. No us heu fixat mai en quina forma té el Cadí? No creieu que recorda la manxa d'un acordió? Doncs sí, la nostra estimada Serra del Cadí, anys enllà fou un gran acordió que durant una estona amenitzà la vida dels boscos del voltant.
I ben a la vora sabeu què hi ha? Doncs la forca! Us sona el nom de Pedraforca?
Es des de llavors que, en record d’aquell lleig gegant, que tan bon cor tenia, per arreu de les contrades del Pirineu és força corrent sentir tocar l'acordió, però ningú encara ha aconseguit imitar l’esplèndid so que feia sonar aquell gegant fent manxar el seu acordió.
Cansat que ningú volgués parlar amb ell, de no tenir amics i d'estar sempre sol, va decidir que no parlaria mai més. Recordà que, per algun lloc de casa seva, voltava un antic acordió i es decidí a fer-lo sonar. El manxà una mica, va prémer les tecles i se n'adonà que no sonava gens malament.
El gegant anava tocant i, a poc a poc, es va començar a endinsar pel bosc una dolça melodia. Els animalons, en sentir-la, van sortir dels seus caus i van començar a ballar. Ningú sabia d'on venia la música fins que, un ocellet valent es va decidir a seguir el so per descobrir d'on provenia la divertida musiqueta. Va volar fins on el va portar la música i.... ohhhh!!!! Sorpresa!!! Era la casa del gegant!
De pressa, cuità a explicar-ho a tothom i, tots els animalons es van dirigir cap a allà. Sonava una musiqueta tan dolça i divertida que ningú podia deixar de ballar.
El gegant estava molt content, perquè tots els habitants del bosc eren a casa seva gaudint de la seva música. Per fi podia estar amb amics, i es que, el gegant, tenia molt bon cor, tan sols era lleig com una mal cosa, mig coix, i amb una veu que espantava les bestioles.
No paris, no paris gegant! - Li deien tots – segueix tocant!
La festa era grossa quan, de cop i volta, el gegant deixà de tocar en sec i caigué estabornit a terra. L'acordió rodolà uns metres i el gegant, ben llarg com era, restà immòbil.
Però... què havia passat?
Doncs encara no se sap ben bé com va anar la història, però resulta que, ben a prop d'allà, algú feia batre civada amb tant mala sort que se li escapà la forca, clavant-se a l'esquena del gegant.
El gegant va morir, i tots els animalons van quedar molt tristos. Per fi, es trobaven a gust amb el gegant que tan bon cor tenia, ja no els espantava i era el seu amic!
I doncs, és ara, milers d'anys després que, encara podem veure'n les restes d'aquesta trista història, el pas de temps les ha convertit en pedres. No us heu fixat mai en quina forma té el Cadí? No creieu que recorda la manxa d'un acordió? Doncs sí, la nostra estimada Serra del Cadí, anys enllà fou un gran acordió que durant una estona amenitzà la vida dels boscos del voltant.
I ben a la vora sabeu què hi ha? Doncs la forca! Us sona el nom de Pedraforca?
Es des de llavors que, en record d’aquell lleig gegant, que tan bon cor tenia, per arreu de les contrades del Pirineu és força corrent sentir tocar l'acordió, però ningú encara ha aconseguit imitar l’esplèndid so que feia sonar aquell gegant fent manxar el seu acordió.
0 comentaris:
Publica un comentari