Sopa de cabra! clap-clap, clap-clap, clap!

L'agost de 1991 vaig veure per primer cop als Sopa de Cabra. No tenia encara tretze anys i era el meu primer concert, el meu i el de les meves amigues. Els pares d'una de la colla ens van acompanyar fins al poliesportiu de la Seu, en plena festa major i es van esperar a la grada fins al final per acompanyar-nos de nou a cadascuna a casa seva. No sabíem massa què ens hi trobaríem ni com seria tot plegat, però vam apropar-nos a l'esdeveniment amb nerviosisme, entusiasme i emoció. No vam dubtar en provar d'apropar-nos al màxim als artistes i així ens vam anar escolant entre la multitud fins gairebé al peu de l'escenari, volíem veure'ls de ben a prop! Era l'època, i també l'edat, en que les lletres de les cançons ens escandalitzaven d'allò més.

Dissabte vaig ser al Sant Jordi i, el nerviosisme, l'entusiasme i l'emoció em tornaven a acompanya de forma molt similar. La diversió va ser màxima, però el temps ha fet que em mirés aquest concert amb uns altres ulls, i aquests són els del clam de la societat. Els discursos del líder de la banda han canviat força, no tan sols en aquests vint anys, sinó mirant tan sols els darrers 10 anys, des de la seva dissolució. Els crits d'INDEPENDÈNCIA del palau, avalats per les reflexions que en Quintana exposava entre cançons, em demostren clarament que això ho tenim al tombar la cantonada! La banda reconeixia que aquest no era el discurs que defensaven en els seus inicis, però que finalment han obert els ulls i han vist que tan sols hi ha un únic camí per tal que ens siguin respectats els drets i llibertats del nostre país.

Aquest cop vaig sortir del concert potser encara més emocionada que fa vint anys, si és possible superar l'emoció adolescent, això sí amb la convicció que anem per bon camí com a país, que queda molt per fer, però cada dia menys!