dimarts, 13 d’agost de 2013

El diari de Zlata (Zlata Filipovic)

Quan era adolescent vaig tenir la sort de que em caigués a les mans El diari de Zlata. No recordo com m'hi va arribar, si recomanat per algú, si xafardejant per alguna llibreria o perquè en vaig sentir alguna notícia, el fet és però, que recordo que el vaig llegir i em va encantar. Feia no pas massa que havia passat la guerra dels Balcans, la recordava com una d'aquelles notícies que veus al telediari a l'hora de dinar i també perquè sabia que durant aquells anys havien arribat alguns refugiats a la comarca. 
Poc m'imaginava (de fet gens) que anys més tard, seria jo la que aterraria a Bòsnia i podria compartir de primera mà vivències amb la gent supervivent d'aquell conflicte armat. 
Aquesta setmana he decidit rellegir el llibre, ara des d'una nova perspectiva, la d'haver trepitjat el terreny, la d'haver estat a Sarajevo i veure encara els edificis bombardejats, la d'haver compartit estones de conversa amb supervivents refugiats encara, mig en signes, mig amb dibuixos, mig en serbocroat que t'expliquen com van viure la guerra i quants són els que hi van perdre. 

Transcric aquí uns quants passatges que m'han semblat més que colpidors però el què crec que m'ha impressionat més aquest cop és la quantitat de vegades que l'Zlata diu que li han robat la infantesa i que a Sarajevo no hi ha ocells, tots han marxat. Us en recomano la lectura. 

Dimarts 5 de maig de 1992
Dear Mimmy,
Sembla que la cosa es calma. Ja han provocat prou desgracies; quines?, no ho sé. Tot això és política, i epero que aquests "estimats patufets" s'entendran. sí, tant de bo s'entenguin, perqupe puguem tornar a viure i respirar com tothom. És horrible el que ens passa. Vull que tot això s'acabi, per sempre, PEACE! PEACE!

Dijous 7 de maig de 1992
Dear Mimmy,
Estava gairebé segura que la guerra s'aturaria, i avui... Avui han disparat un obús o una bomba al parc que hi ha just al costat de casa. Al parc on jugava, on em trobava amb les amigues per passar-nos-ho bé. Hi ha hagut una pila de ferits. Entre els que conec hi ha la Jaca, la seva mare, la Selma, la Nina, en Dado, el nostre veí, i no sé quanta gent que passava per allà per casualitat. En Dado, la Jaca i la seva mare han tornat de l'hospital. Pel que fa a la Selma, li han hagut de treure un ronyó, i no sé com es troba, perquè encara és a l'hospital. LA NINA ÉS MORTA. Un bocí de metralla li ha partit el crani. I és morta. Una nena tan ferma. Anàvem juntes a la guarderia, i al parc solíem jugar totes dues plegades. Ara ja no la veuré mai més... no, no pot ser. Nina, onze anys, víctima innocent d'una guerra estúpida. Estic trista. Ploro. No comprenc, per què és morta. No havia fet res de res. Una guerra fastigosa ha port una petita vida d'infant. Nina, sempre et recordaré com una nena meravellosa. 
Mimmy, t'estimo. Zlata.

Dijous 19 de novembre de 1992
Dear Mimmy, 
Pel que fa a la política, res de nou. Es voten resolucions, els "estimats patufets" continuen discutint i, mentrestant, nosaltres ens morim, ens gelem, ens morim de gana, acomiadem els amics, deixem la gent que més ens estimem.
Em passo tot el temps mirant d'entendre aquesta política idiota, ja que em fa l'efecte que és ella el que ha provocat la guerra i que per ella la guerra és la nostra vida de cada dia. La guerra ha eliminat el temps que passa, l'ha reemplaçat per l'horror. Em fa la sensació que la política vol dir serbis, croats i musulmans. Persones que són totes iguals. Que totes s'assemblen. Que no tenen diferències. Que tenen totes braços, cames, un cap, que caminen, que parlen, però que "alguna cosa" intenta tossudament fer-les tornar diferents entre elles. 
Entre els meus companys, els meus amics, la meva família hi ha serbis, croats i musulmans. Formem un grup de gent molt barrejata, i jo no he sabut mai qui era serbi, ni qui era croat, ni qui era musulmà. Ara la política hi ha ficat el nas a dins i ha escrit una "S" sobre els serbis, una "M" sobre els musulmans i una "C" sobre els croats. Els vol separar. I per escriure-hi aquestes lletres, ha agafat el pitjor, el més negre dels llapis. El llapis de la guerra, que només sap escriure desgràcia i mort. 
Per què la política ens fa tornar desgraciats, per què vol separar-nos, si tots sols ja sabem qui és bo i qui no ho és? Els bons els anem a veure sovint, els dolents, no. Entre els bons hi trobem serbis, croats i musulmans. I entre els dolents, els pirmers hi són tan nombosos com els segons i els tercers. Molt bé, no no entenc res, es veritat que sóc "petita" i que la política és cosa dels "grans". Però de totes maneres, em fa l'efecte que, la política, els "petits" la faríem millor. Nosaltres de segueru que no hauríem escollit la guerra. 
Els "estimats patufets" es diferteixen, i és per aquesta raó que nosaltres, els infants, no ens podem divertir; és per això que ens morim de fam, que patim, que no podem gaudir del sol ni de les flors; és per això que no podem fruir de la nostra infantesa. ÉS PER AIXÒ QUE PLOREM.
Zlata

Dilluns 15 de març de 1993
Dear Mimmy, 
Torno a estar malalta, em fa mal el coll, esternudo i tusso. I aviat arribarà la primavera. La segona primavera de guerra. Ho sé gràcies al calendari, perquè la primavera no la veig, no la puc veure, perquè no la sento. Només veig pobres desgraciats que continuen carretejant aigua i altres persones encara més desgraciades, homes joves, a qui els falta un braç o una cama. Són els que han tingut la sort, o la mala sort, que no els matessin. 
Ja no hi ha arbres deixondint-se, ni ocells, la guerra ho ha destruït tot. S'han acabat les refliades primaverals. No hi ha ni coloms, l'emblema de Sarajevo. NI crits d'infants, ni jocs. Els infants ja no sembla que siguin infants. Em fa la impressió que Sarajevo es mor a porc a poc, desapareix. La vida desapareix. Així doncs, ¿com puc sentir jo la primavera, ella que desvetlla la vida, si aquí no hi ha vida, si aquí tot sembla mort?
Torno a estar trista, Mimmy. I cals que sàpigues que ho estic cada vegada més sovint. Quan penso, em poso trista, però haig de pensar. 
La teva Zlata. 

Dissabte 17 de juliol de 1993
Dear Mimmy,
LA PRESENTACIÓ
[...] "Valent-se de la força d'una guerra que m'omple d'horror, intenten endur-se'm, arrencar-me brúscament, brutalment, de la riba de la pau, de la felicitat, d'unes amistats meravelloses, del joc, de l'amor i de la joia. Sóc com un nedador que no té cap ganes de tirar-se a l'aigua glaçada, però a qui l'hi obliguen. Estic desconcertada, trista, em sento desgraciada, tinc por i em pregunto on se'm volen empotar, em pregunto per què m'han robat la pau de la abonica riba de la meva infància. Jo era feliç, de viure cada nou jorn, perquè cada dia és bonic a la seva manera. Jo era feliç de veure el sol, de jugar, de cantar, en una paraula, trobava gust a viure la meva infància. No desitjava res més. Cada vegada em queden menys forces per continuar nedant en aquestes aigües glaçades. Porteu-me un altre cop a la riba de la meva infantesa, allà on tenia escalf, allà on era feliç i estava contenta, porteu-hi tots els infants dels quals han destruït la infància i que ja no tenen dret a gaudir-ne.
L'única paraula que desitjo enviar al món senser és PEACE!

Divendres 17 de setembre de 1993
Dear Mimmy, 
Els "estimats patufets" tornen a discutir, firmen alguna cosa. Una vegada més, ens volen fer creure que aquesta bogeria s'acabarà. Demà, les armes han d'emmudir, i el 21 de setembre a l'aeroport de Sarajevo, tothom ha de firmar LA PAU. 
S'acabarà la guerra el primer dia de la tardor?
Estic tan decebuda de tots els alto el foc i totes les firmes d'acords anteriors, que no m'ho crec. No, no m'ho puc creure, perquè avui un obús ha estroncat la vida d'un nen de tres anys i ha ferit la seva fermana i la seva mare. 
L'únic que sé és que el seu joc ha provocat a Sarajevo quinze mil morts, tres mil dels quals nens, i cinquanta mil impedits per sempre que van pel carrer amb bastons o amb cadires de rodes i que ja no tenen braços o cames. Sé també que ja no hi ha lloc als cementiris i als parcs per a les últimes víctimes.
Potser per aquest motiu aquesta bogeria s'hauria d'acabar.
La teva Zlata. 

Filipovic, Z (1993). Diari de Zlata. París: Editions Robert Laffont.
 

Publica un comentari a l'entrada