diumenge, 2 de febrer de 2014

Santa Cruz o la ciutat on corren els núvols

Doncs com qui no vol la cosa ja fa força dies que corro per aquesta terra i que no explico res al blog. 

Portem un parell de setmanes de pluja i núvols, sobretot la setmana passada que no va parar de ploure acompanyant l'estada amb unes grans ventades. La veritat és que és força molest, a mi el vent normalment em provoca mal de cap, i si hi afegim la pluja d'aquí, bufff.... va ser una setmana dureta. Santa Cruz en aquesta època de l'any és molt ventosa, i de cop i volta es posa a ploure a bots i barrals, si hi sumem que la majoria de carrers són de terra (en la majoria només hi ha asfaltada la part de circulació de vehícles, però tampoc en tots), que aquí les clavegueres estan en un estat especialment precari i no poden absorvir el gran creixement que la ciutat ha experimentat els últims anys, que la gent d'aquí no té per costum utilitzar les papereres (de fet n'hi ha ben poques) i això provoca que s'embussi tot, doncs us podeu imaginar quins desastres provoca la pluja en pocs minuts. També hi ha un fenomen al que anomenen "chilchina" és més o menys el que a Catalunya anomenem quan plovisqueja o plou xim-xim, amb l'afegit del vent, és a dir que no et cal portar paraigües perquè no et serveix de res, et mulles per tot arreu. Aquí el vent no bufa en una sola direcció sinó que va cap a tot arreu, és molt curiós. Per altra banda, és impressionant quedar-te una estona badant i observant els núvols. Són grans nuvolades que avancen i corren tan de pressa com no havia vist enlloc, i en diferents alçades es desplacen en diferents direccions. Us penjo un vídeo on podeu fer-vos-en una petita idea. 

En aquests dies m'he anat trobant amb moltes curiositats per aquesta ciutat. A banda d'haver-hi molts mosquits i tenir les cames plenes de les seves insofribles picades, el què hi ha molt també són formigues. Per sort no a casa, sinó només al carrer, però és que n'hi ha de totes mides, des de minúscules fins a enormes. Fa molta gràcia perquè de cop i volta veus una currúa de fulles i branquillons força grans desplaçant-se en filera i és que a sota hi ha unes grans formigues. Com ja us he dit abans, a la ciutat hi ha molta terra, i quan a això s'hi suma el vent doncs què passa, que aquesta vola, i acabes tenint terra fins i tot a les orelles, i us asseguro que això és literal, cada matí els palets en donen bona mostra, una curiositat més! Espero que no sigueu massa aprensius amb aquest tema. :)

Ben a prop de la casa tenim un petit aeroport de vols interns i també una acadèmia i base militar, així que constantment ens passen avions, avionetes i helicòpters per damunt. Ja ha passat tres nits (si no recordo malament) que durant la nit sobrevola també un helicòpter amb un focus de llum que enlluerna el carrer. El primer dia vaig flipar, era tal qual com estar en una pel·li, un petit ensurt inicial però després ja vaig ser conscient: "Mireia, ets a Bolívia". En fi, no sé què passava ni què buscaven però el cert és que aquí hi ha un alt índex de narcotràfic. Jo no n'he vist cap mostra, però pel que expliquen la gent i pel que es veu com s'està desenvolupant el país, en puc donar sospites de testimoni. Hi ha una gran diferència entre les classes socials, els sous no estan ni molt menys d'acord amb el cost dels productes bàsics, sobretot l'alimentació i l'habitatge, per no parlar ja dels serveis de salut, que són de pagament, i per altra banda, veus gran nombre de cotxes circulant de gama altíssima. Mai havia vist tants Hummer, ni a New York, us ho asseguro! I qui diu Hummers, diu qualsevol altra marca, normalment americanes. No m'agrada gaire el què estic veient a nivell polític, sobretot pel que fa al desenvolupament del país de cara a les persones. Evo Morales té un satèl·lit de telecomunicacions a l'espai, el Túpac Katari, però té els carrers plens de misèria, uns funcionaris corruptes i incompetents, uns serveis de salut totalment degradats, un sistema públic d'educació purament desprestigiat i uns serveis socials més que escassos i amb un alt contingut assistencialista, sense vessant transformadora i canvi. Recordo la nit de Nadal que algú a qui aprecio força i que té gran coneixement de política internacional em va dir: "aprèn molt a Bolívia i exporta cap a aquí i als teus algunes coses" la meva resposta va ser: "ho faré, però només les coses bones que vegi". Malauradament, i com ja em va passar també a Nicaragua, no he pogut veure de primera mà encara quins són els beneficis del socialisme sud americà, que quedi clar que no sóc en cap cas, tampoc defensora de les dretes sud americanes. Simplement no aconsegueixo entendre massa la diferència entre els dos sistemes, potser em falta entendre i comprendre més encara la societat i cultura sud americana, però vaja, he visitat ja quatre països d'aquest continent que em fascina, i una ignorant total tampoc en soc! A veure si amb el temps puc anar coneixent una mica més. 

Tornant a les curiositats, la gent té una forma molt peculiar de guardar els bitllets, els dobleguen sempre per la meitat i en feixos de 1000 Bs (bolivians). Tothom els guarda així. També me n'he adonat que la gent parla moooolt fluixet, i lligat a la poca vocalització que tenen ufff... costa d'entendre, ara ja ho porto millor però els primers dies anava tota l'estona demanant que em repetissin el que havien dit. Ah, i un altre tema, mengen moltíssim!!! Els que em coneixeu sabeu que no sóc persona que mengi poc, però és que aquí, de debò, unes muntanyes d'arròs, frijoles, carn, patates... I com podeu veure, purs hidrats de carboni, això ho porto una mica malament, però bé, resistirem! I el més espectacular, la conducció, bé, com a tots els llocs de sud amèrica on he anat. Hi ha algun semàfor, i algun pas de vianants, també algun senyal (no gaires) però ningú respecta res, tampoc els vianants. Aquí la gent es llança a travessar el carrer quan vol i pot, enmig del trànsit, etzibant vehicles, i els conductors segueixen tal qual amb la seva trajectòria, sense preocupar-se de si poden trepitjar o no al vianant. Cada vegada que travesso un carrer em sento com si estigués en aquell vídeo joc en què donen punts per envestir a la gent amb el cotxe, fa poreta eh...

I finalment us parlaré de la feina, m'encanta! Les noies em diuen Tía Mireia, no només a mi, sinó a totes les educadores. Fa molta gràcia, és entranyable i carinyós, els primers dies em sobtava i reconec qu,e fins i tot no m'agradava gaire, però ara ja m'agrada. La veritat és que aquí som com una família, així que au, la Tía Mireia (a la foto podeu veure la meva cadira personalitzada). Demà he d'anar a presentar la primera justificació de subvenció, aquí es fa mensualment, ha estat fàcil, pensava que seria molt més complicat, m'havien parlat de que la burocràcia boliviana era fatal, i en aquest aspecte de la gestió de la casa de moment no he tingut dificultat. On sí n'estic tenint, i molta, és pel que fa a la regularització de la meva estada al país. Aconseguir la residència per un any m'està fent suar de valent, les informacions que ens donen són confoses i contradictòries, cada vegada que m'apropo fins a un servei d'administració per aconseguir algun paper, me'n demanen altres de prèvis, i quan retorno amb tot em diuen que encara em falta algun altre, total que estic en una mena de bucle burocràtic-administratiu d'on no puc sortir. He decidit prendre'm-ho com un joc de pistes el qual aconseguiré resoldre, perquè si no, us asseguro que és ben bé per perdre la paciència. A tot arreu hi ha cues interminables en les que m'he d'esperar entre una i tres hores, i quan finalment arribes a finestreta, et diuen que et falten tres papers més. Quan els dius: "pués su compañero no me dijo esto, me informó que solo necesitaba estos" la resposta és "pués se equivocó, usted necesita, esto, esto y esto" i quan hi tornes, la història es repeteix. En fi, o joc de pistes o estic en un realitty show o càmera oculta. Ens ho prendrem lúdicament. 

Ahir una educadora em va dir una cosa que em va agradar molt. Em va dir que li recordava a un professor que havia tingut ella a l'institut que li havia agradat molt. Era un jesuïta espanyol, i diu que li recordo a ell perquè sempre estic somrient. Ufff.... què bé, em va encantar que m'ho digués i us diré perquè. Una vegada, quan portava ja força temps de regidora a l'Ajuntament una persona em va dir: "Des de que estàs a l'Ajuntament has perdut el teu somriure" Aquesta frase em va fer pensar molt, la persona tenia raó, però és que el meu somriure no pot ser fals, el pitjor és que m'ha costat molt tornar-lo a recuperar, i finalment ha estat aquí a 8000 km de casa on he pogut fer-ho! 

Ja començo a tenir una mica més per la mà el desplaçament per la ciutat, fins i tot ja em trobo gent coneguda pel carrer, és molt fort! Divendres vaig anar al consolat espanyol per tramitar uns papers (3hores d'espera per no aconseguir res), al final acabes parlant amb la gent de la cua, i una senyora que tenia un parell de llocs al davant de cop i volta em diu: "¿usted vino también el viernes pasado y se quedó sin ficha, verdad?" era cert, la senyora m'havia reconegut, i llavors la vaig reconèixer jo, vam coincidir la setmana anterior, perquè aquí cada tràmit té un dia concret a fer-se, en fi... Un altre cas, ahir mateix, passejava per la Plaza 24 de septiembre (una joia on m'encanta anar a desconnectar) i vaig creuar-me amb una parella amb la que havíem coincidit també aquesta setmana a la cua de la Dirección General de Migraciones (45 minuts de cua per res), ens vam somriure i ens vam saludar. I la tercera, passejant encara per la plaça, de cop i volta sento: "¿Hasta luego Mireia!" Ostres! Assegut en un banc hi havia el responsable d'Assistència Social de la Gobernación, una de les persones amb qui m'havia reunit la setmana anterior per tal de donar-me a conèixer com a nova directora de la llar. Així que ja veieu, Santa Cruz acaba sent com un poble on ja puc saludar gent pel carrer! jeje

Bé, per avui ja ho deixaré que deu n'hi do tot el que us he explicat avui. Us recordo que podeu seguir-me més a diari a través d'altres xarxes socials. Potser atabalo una mica als meus seguidors del 2.0 però heu d'entendre que és la meva única forma de comunicar-me des de la distància. No us tinc aquí per anar a fer un cafè i parlar, així que necessito explicar les coses, encara que sigui llançant-ho al 2.0. 

Us enllaço els meus perfils a les xarxes per si voleu seguir-me de més a prop:
Us deixo unes quantes fotos i seguiré explicant ben aviat.

Una abraçada a tothom!


La Plaza 24 des del campanar de la Basílica menor de San Lorenzo mártir

Vista de Santa Cruz des del Campanar de la Basílica de San Lorenzo
Atraccions infantil al Parque Urbano

Publica un comentari a l'entrada